diumenge, 25 de març de 2007

Enlloc DF

Alguna cosa canvia incontrolablement. Últimament noto en la gent i en mi mateixa el resultat de metamorfosis en la seva última fase que no havia advertit.
És com quan veus un noi o una noia que coneixíes mentre era petit o petita i de cop els veus transformats, part d'una altra cosa. El teu veí petit o la cosina diminuta d'una amiga són ara adolescents gegantins pels que comences a semblar un adult, per la pesadilla dels teus comentaris de sorpresa.
Ahir nit rodejàven la taula dels bars amigues del poble, de l'institut... una fins i tot ho era desde l'Egb. Quan te n'adones que Ikea i les factures ocupen tanta part de les converses, i les anomeno en plural, perque n'hi havia més d'una i s'entrecreuàven (mala senyal?), et comences a espantar...
Quan una de les millors amigues de la infantesa, potser la millor, et convida a cafè al pis de protecció oficial que compartirà a partir d'ara amb el nòvio amb qui "un día de estos" es casarà... senzillament tremoles.
Ella era sempre la tímida i la poqueta cosa, yo la vivaracha, la "exá pa'lante" (deia sa mare). Sempre han pronunciat el meu nom més ràpid que la resta, a casa seva, em fa molta gràcia : "qué tal estará lana?". Total... que la poqueta cosa és una currante i una lluitadora nata, que té el que sempre va meréixer i que me n'alegro infinitament... des de la porta.
Em va remoure fins l'última cèl.lula emocional veure com m'ensenyava el color lila de la pared que dóna al capçal del llit, "pero ya está, eh anna, que es que es mú fuerte pa el resto de paredes".
Tot plegat em podria fer dir que estic feta un desastre, que em sento sola, que... però és un sí i no, evidentment em canviaria per elles, per les seves estabilitats emocionals, per tenir davant les cares de flipats dels seus "pre-marits" quan les miren.
Però... m'adono de que hi ha alguna força sobrenatural i aliena a mi que m'estira cap a una altra banda.
És com si aquesta revolució hipotecària de les meves amigues em destrocés i m'animés alhora. Tot plegat em fa estar estranya, pensativa, constantment conmoguda...
És com si aquesta revolució hagués arribat per dir-me alguna cosa, probablement aquesta ampolla té missatge.
Avui he somiat que em fèien fóra de la feina (no seria tan estrany) i... la veritat és que m'he passat l'esmorzar del diumenge (moment clau) pensant en les frases d'aquelles cançons de Sau:
"...me n'haig d'anar d'aquí"
Probablement hauria de fer un viatge sense bitllet de tornada, probablement...

6 comentaris:

esteve ha dit...

ui!
vols dir?
jo no crec en els viatges sense tornada! la tornada es produeix mentalment fins que és física.

està bé que la gent canvii i es distancii, és una sort, sinó no ens enriquiriem, no trobes?

la revolució hipotecària és quelcom a esquivar, doncs hipoteques molt més q diners. jo no tindria pressa per arribar-hi :)

Júlia ha dit...

Tots els viatges, com et diu l'Esteve, són mentals, els portem a dins. Tots canvíem ens fem grans... i després vells. Cal fer sempre nous amics, però, obrir finestres i portes sense renunciar al passat, relativitzant-lo. Una abraçada!

annna ha dit...

Ai que em sembla que no m'he fet entendre, em refereixo a la necessitat de marxar durant una bona temporada a algún lloc. Dic sense bitllet de tornada per diferenciar-ho d'un viatge "a lo turístic". D'hipotecar-me no en tinc cap ganes, sóc de la minoria que defensa el lloguer a llarg plaç ;)

Eduard ha dit...

Jo també he estat darrerament per Enlloc DF: ex que es casen, amics que seran pares… no hi ha una cançó del Pets que parla d´ això, bé hi han molts grups que parlen del pas del temps però he escollit un grup català per deferència als teus gustos musicals tant de la terra.

annna ha dit...

Nen! Que fas connectat? Just quan sonava "Nothing else matters" ;)

Júlia ha dit...

Ah, bé, doncs, un viatget una mica llarg sempre va bé, per ampliar horitzons, jo, si fos jove -encara que diguis que ho sóc, no ho sóc, i és així, ni bo ni dolent- també potser faria alguna cosa així. Aquest tipus de viatge es poden fer anant a treballar a la Xina o a Palau de Plegamans, mai se sap on és el 'nostre lloc del món'. Els viatges turístics cada vegada els suporto menys, tot és consum i disseny -de viatges- i tòpics. De vegades n'hi ha prou amb donar una volta per algun barri desconegut.