dimarts, 6 de març de 2007

Domesticada

Sempre que em quedo sola a casa em sento una mica com la Pipi Langstrum, com si els pares m'haguéssin deixat feliçment lliure però indefensa com una nena petita amb trenes (la soledat i jo, que no ens entenem massa).
Això sí, no trobo enlloc el cofre ple de pasta que tenia la tal Pipi... Més aviat assumeixo més despeses quan estic soleta. El súper, que és caríssim i ple de tentacions innecessàries en forma de colònies d'oferta, cremetes inútils, sabons que es veu que havíen de fer miracles, packs de bolis que mai serviran de res però fan macu a l'estoig, etc.

Perque m'adono que la nevera de cop es buida i que tot s'enbruta més ràpid i que el tupper no es fa sol jajajajjaaj
La roba adopta postures i volums inexplicables i s'amuntega resistint-se a entrar caminant a la rentadora... quan m'hi poso no hi cap de tanta que n'he acumulat.

Però també hi ha recompenses: puc convidar gent, veure el que em dóna la gana a la tele, escriure a aquestes hores, dutxar-me amb la porta oberta (no ho havia fet mai), cantar per la casa sense amagar-me a la dutxa tancada a cal i canto, parlar sola, caminar núa per l'habitació, no donar explicacions, menjar sobre diverses superfícies, etc.

Però pel que sigui, no perdo la costum de deixar anar un "hola?" en entrar a casa, tot i que sàpiga de sobres que no hi haurà ningú... No fós que un cop a la dutxa...


1 comentari:

esteve ha dit...

doncs a mi m'encanta viure sol... ara no hi visc, estic cercant pis de nou, i no està fàcil, però ho aconseguirem.

viure sol té molt punts de superació personal super positius. a part del libre albedrío... evidentment...