Quotidianitats del verb ravalejar

Tarda rara però al final estranyament productiva al centre de Barcelona.
Trobo noves parts del centre (c/Tallers - Raval) que no coneixia juntament amb cinc mil coses excèntriques:

Una petitíssima turista xinesa o japonesa (algú ho sap distingir?) que em diu “hola” orgullosísima d’haver après la paraula. Somric amb sorpresa, amb aquell tipus de somriure que podria ser parent de la carcajada; els pares de la nena ens miren a les dues meravellats per la situació.

Segons més tard un estudiant que comparteix un descans davant la biblioteca de la nova facultat d’història i filosofia de la UB del Raval emet, al meu pas, la gran frase:

- “(...) Me parece insultante para cualquier mente bienpensante”.

Dissimulant, l’escric ràpidament al mòbil, que no se m’oblidi.

Una tenda de bijuteria o petites joies fetes a mà (de les de fusta, pedretes i filtres... com en diríeu?), molt hippie i tremendament acollidora predica amb l’exemple i m’ofereix un personal deliciosament amable. Decideixo habitar la tenda durant una estona compartint l’espai amb dues estudiants de treball social i magisteri (la informació la treu la dona de la tenda, jo faig veure que no les escolto).

Tot plegat per l’afortunada tossuderia d’aprofitar la última tarda lliure abans no es reprenguin les classes.
Tot plegat per fer temps abans no obrin el meu estimat drapaire i pugui llegir i escriure. Feines a les que m’obligo voluntàriament i fervent, de tant en tant.

Aconsegueixo arribar al drapaire ja obert, escric mentre espero l’Eduard, que surt més tard de la mateixa feina que jo he deixat a les 15h. Malauradament, els únics cohabitants que trobo al bar són una reunió de veïns d’una comunitat que es barallen entre ells per una veïna que demana una indemnització de 5 mil € per una estranya reparació, la conversa puja i baixa de to amb els modals de les sobretaules de la tele.
Em preocupa força que ni els adults de més de 40 siguin capaços de desfer-se del mal llenguatge dels debats histèrics.

La tempesta – més que pluja – d’idees em fa escriure com un llamp perquè no se m’escapin les paraules que descriuen els detalls.

Per cert, el pitjor de la reunió dels veïns, a la meva entrada al bar, ha exclamat un raríssim “Ai Cristina Cristina”... He fet cara d’interrogant i he respost “Ui, Cristina no, eh”.

Fa res s’ha decidit a parlar en la reunió l’amo del drapaire, que em desperta una entranyable simpatia. Li diuen que el seu tema ara no toca, i em donen ganes de cridar-los.

Millor em poso a llegir un dels millors descobriments que he fet mai: José A. Marina.