dimarts, 13 de febrer de 2007

Petites infàmies

Sou els primers en assabentar-vos, o millor dit, fa un segon que me n'he assabentat i vinc corrents a dir-ho.
La veritat és que començava a preocupar-me perque no hi havia manera de tornar a obrir el blog, tot i que tenia coses a dir, i em feia por que no fós per la quantitat de gent que conec que té aquesta adreça.
Em començava a fer por que això em condicionés i m'apartés d'aquesta afició, una de les que més m'ha ensenyat i de la que més orgullosa estic: la d'escriure un blog.

Em sap greu que sigui precisament això el que em faci tornar a escriure i, sobretot, em sap greu no poder escriure el que tenia pensat. Volia començar parlant un altre cop al que va ser el meu avi. Els que fa molt que em llegiu sabreu que, tot i que va morir fa gairebé 7 anys, continúa ensenyant-me coses i essent un component vital per a mi.

Volia dir-li que estava a un pas d'aconseguir una beca per anar l'any que vé a estudiar a la terra que el va acollir: el País Basc.

Però rebo l'enéssim mail del consell d'estudis posant-me impediments. Primer que em faltàven 6 crédits pel mínim establert. Tot i així estàven d'acord amb establir contactes amb la facultat de Psicologia de Donosti (Donosti!!!!)per concedir-me la plaça el curs vinent... i ara que tinc un expedient d'1'25 (que vol dir "Aprovat") i que necessito un mínim d'1'50.

No tinc ni idea si d'aquí al Novembre puc aconseguir que l'expedient es mogui, però amb aquesta última dada m'han fos, m'han cansant l'ànim.

Primer va ser el "que sí que no" de Xile, que va acabar en no.
El dia que vaig començar a moure fils per marxar un any a Donosti em trobo una amiga del poble que feia 5 anys que no veia al lavabo de la Facultat i em diu que fa tant que no la veig perque ha estat d'Erasmus a Itàlia i ara viu a Dublín.

Ja sabeu que crec en les senyals i més ara que per fí he aconseguit entrar en la novela de l'Auster. Em vaig ilusionar i ara he de tornar a penjar d'un fil.

Ahir la mare reia de les meves ganes d'alçar el vol, però per primer cop m'animava a fer-ho.

No em puc creure que aquest cop la resposta també sigui NO.




4 comentaris:

LlunA ha dit...

nenaaaaaaaaaa encara no és un NO...així que espavila, jejeje
Puc deixar el cafè per més endevant si has d´estudiar més...o esperar-me i fer el cafè a Donosti ;)

esteve ha dit...

estic amb lluna, aixó no és un no.

d'altra banda, el costat optimista existeix:

un no et permet dir sí a d'altres.

emma ha dit...

si tia, no sé com pot ser tant difícil marxar,et posen tots els impediments del món!

olen_nska ha dit...

Vinga, alça el vol. Fes-ho ;)