dimarts, 30 de gener de 2007

Martes con mi viejo profesor

Tambè és coincidència (o no?!) que el meu vell professor - o potser hauria de dir nostre - hagi aparegut per fí en dimarts, com el títol de la novel.la. Dic que ha aparegut que el veig molt, però, per desgràcia, gairebé mai serè com aquest vespre.
Continúen les casualitats (o no?!) si penso que aquesta situació s'ha donat enmig de la meva crisi laboral i el mateix dia que el jefe suprem ens demana als formadors que presentem un projecte que ens fa sentir que competim i cap dels dos volem sentir-nos res semblant a oponents, contraris, enfrontats... ja en tenim prou amb el que ens dirigeix.
El cas és que el professor, avui que anava seré i no voltava pel bar de l'Ateneu del poble amb els seus evidents signes alcohòlics (que em saben tan greu); ha pogut recuperar la seva curiositat innata, innegable i espontània pels seus ex-alumnes i m'ha demanat què és de la meva vida.
Primer l'he posat al dia dels meus estudis posteriors a l'Institut i després li he dit que faig de profe d'empresa, per entendre'ns.


- Es veia venir, Anna.
- Ah sí? Perquè, perquè?
- Jo me'n recordo de tot com anava a les classes, de tot... i això es veia venir.
- Vaja... (No sé si li he transmés quan me n'alegrava, segurament no...)
- N'estàs contenta, no?
Etc.

Com em passa tants cops i amb tantes persones, li hauria dit tantes coses! Li hauria parlat del que realment va significar per nosaltres, del carinyo que li hem tingut, de que no és just que algú amb tantes coses a dir es deixi perdre rera els gots del bar.

Però si ni tansols he estat capaç d'agraïr-li el comentari és normal que no hagi anat més enllà i bé... tampoc hi ha la confiança ni les ganes de posar-me a la vida de ningú com per dir-li, però m'hagués agradat.

- No m'estranya que la carrera de Psicologia t'estigui decepcionant (...). Però llegeix Anatomía de la melancolía de Robert Burton i ja seràs psicologa, no cal res més.

Els que el coneixen reconeixeran ràpidament aquest últim comentari com un dels seus clàssics: sempre troba llibres i pel.lícules que ja són prou per anar pel món! Geni i figura... Professor dins i fòra de les aules, no ho pot evitar.

M'ha emocionat i me n'alegro dels seus moments de lucidesa... tot i que m'hagi fet la dura i l'agobiada en sortir del bar... tot i que no ho sentis ni ho llegeixis mai...

Moltes gràcies.

No era tan mític com el Professor Keating, ni creia tan en la màgia però... més que bó o dolent, era el nostre.






7 comentaris:

Carles ha dit...

Avui t'ha passat una de les coses mes maques i a la vegada extranyes i curioses que et poden passar.
Que et passin coses que algú a escrit (i en aquest cas en un bon llibre) com és "els dimarts amb Morrie".
Però en aquest cas segurament ets tu qui li has fet passar una bona estona, content de la seva feina i de que les seves classes han servit d'algo.

Ja saps el que penso de tu, i cada dia ho tinc més clar i ho demostres. Tens algo especial Anna.

Cuida't

esteve ha dit...

és bonic arribar a la situació en la que un antic professor, admirat i estimat, et tracta com a un col.lega, o t'esmenta o et cita. un plaer, però sens dubte merescut. segur que estarà content.

EDUARD ha dit...

Es curios Anna, avui es el dia en que hem parlat de com Nietzsche es va tornar boig. Avui es el dia en que tot ha tornat a sortir a la feina, els mals rotllos i tót això. Avui es el dia en que he llegit el teu post i et trobo perduda. Avui es el dia en que he recordat a Nietzsche "sólo del caos surge la estrella brillante". Avui es el dia que passara, i demà i deixares d´estar perduda

Àngels ha dit...

certament...

Per cert, "Martes con mi viejo profesor" mmm... sí, certament també.

denke ha dit...

jo de tant en tant trobo a faltar poder fer un cafe amb tal o cual profe de fa anys...

issis ha dit...

un libro y ya se es psicólogo? es una de las cosas menos serias que te he leído escribir nunca.
ya tienes foto dedicada... la has visto?

annna ha dit...

Issis, sielu... que la frase no es mía, que es una de las típicas frases de este profe, y no es para tomársela al pie de la letra...
Que foto? Aaaai no te entiendo