Hi ha tantes converses com persones i moments, que al final són els principals ingredients de les converses.
Avui era amb l'Anna (una altre Anna, sí :) ) fent el cafè al bar de sempre, al poble. M'ha deixat uns minuts sola per anar al lavabo i m'he quedat, com ja sabeu que és habitual en mi, mirant la resta de taules i pensant en la resta de converses que veia.
He pensat en com ens posem de profunds quan tenim coses a dir i quedem per parlar-ne seguts a taula, en un cafè.
Pensava, doncs, en converses profundes però de cop m'he vist envoltada d'una situació que hauriem de situar entre una altra gamma de converses, les sobtades. Les que corresponen al moment en que ens trobem, de cop, a algú que fa molt que no veiem. No és apassionant segons quin moment, sobretot si la persona tenéim ganes de retrobar-la??
Últimament em passa molt, però amb gent amb la que simplement he compartit altres etapes de la meva vida (Egb, Institut...), però que no formen part dels meus imprescindibles, per entendre'ns.
Avui li ha tocat el torn a la Cristina.
Després de trobar-me-la he recordat una lliçó d'un profe de facultat sobre la comunicació. Ens deia que de vegades ens comuniquem tan malament que les nostres converses podríen separar-se en dues parts i cadasquna tindria sentit per si sola, convertint una conversa en dos monólegs.
He intentat fer-ne l'exercici, ara que ho tinc recent, i això és el que m'ha dit la Cristina:
Què tal?! Com estàs?! Quina de quilos has perdut, no? I què fas aquí? Quant de temps, tia! Com és possible! I a què et dediques ara?? Jo continúo amb els bars. Vine't quan puguis! Està prop de la Iaia i el Pessebre. Algún divendres hi aniràs, per allà, no?. Doncs passa't, eh. Apa cuida't guapa. Vagi bé. Adéu.
Avui era amb l'Anna (una altre Anna, sí :) ) fent el cafè al bar de sempre, al poble. M'ha deixat uns minuts sola per anar al lavabo i m'he quedat, com ja sabeu que és habitual en mi, mirant la resta de taules i pensant en la resta de converses que veia.
He pensat en com ens posem de profunds quan tenim coses a dir i quedem per parlar-ne seguts a taula, en un cafè.
Pensava, doncs, en converses profundes però de cop m'he vist envoltada d'una situació que hauriem de situar entre una altra gamma de converses, les sobtades. Les que corresponen al moment en que ens trobem, de cop, a algú que fa molt que no veiem. No és apassionant segons quin moment, sobretot si la persona tenéim ganes de retrobar-la??
Últimament em passa molt, però amb gent amb la que simplement he compartit altres etapes de la meva vida (Egb, Institut...), però que no formen part dels meus imprescindibles, per entendre'ns.
Avui li ha tocat el torn a la Cristina.
Després de trobar-me-la he recordat una lliçó d'un profe de facultat sobre la comunicació. Ens deia que de vegades ens comuniquem tan malament que les nostres converses podríen separar-se en dues parts i cadasquna tindria sentit per si sola, convertint una conversa en dos monólegs.
He intentat fer-ne l'exercici, ara que ho tinc recent, i això és el que m'ha dit la Cristina:
Què tal?! Com estàs?! Quina de quilos has perdut, no? I què fas aquí? Quant de temps, tia! Com és possible! I a què et dediques ara?? Jo continúo amb els bars. Vine't quan puguis! Està prop de la Iaia i el Pessebre. Algún divendres hi aniràs, per allà, no?. Doncs passa't, eh. Apa cuida't guapa. Vagi bé. Adéu.
Tant de bó tots tinguéssim el nivell comunicatiu d'Amelie Poulain ;)
5 comentaris:
Jo vull un cafè i una d´aquestes converses....dolentota que em tens oblidada!!! :(
Tens raó Anna, però a vegades necessites algú que et faci parlar, que et faci dir el que tens a dins, i que si ningú no s'interessa acaba consumin-te per dins :* I tu ets una d'aquestes persones que et fan veure que hi ha gent diferent.
Cuida't molt
neneta no és cert!!! Que ràpida que ets posant comentaris, dóna gust! Ja saps que he acabat exàmens però el que potser no saps és que el iayitu Albert i jo estem buscant el moment de estar tots tres "disponeibols" per trucar-te, dolentaaa!
Em sembla que ets el Carlitus, nooo? Pots fircar-te en Otros i deixar el teu nom quan comentis. Moltes gràcies! Cuida't tu també!
es q lo de la senyoreta poulain... és màgia... més q comunicació és màgia...
Publica un comentari a l'entrada