Ventures i desventures de la jove Educadora 1

Fa uns 10 anys que vaig acabar el 2on de Batxillerat espantada perquè la bona estudiant que era de tota la vida, havia hagut de repetir-lo... hermanos, rasguémonos las vestiduras!! ;) Dic espantada perquè a casa era un semi-drama nacional i perquè tot plegat jo ho digeria amb grans dosis d'autobronca.

Tot plegat va fer que m'alarmés i, per tant, reaccionés buscant una germana petita de la carrera que volia fer; això és, vaig fer Educació Social enlloc de Psicologia. Com que la vaig treure en els tres anys que dura, va poder tornar a sortir a la llum l'orgull que em proporciona la part aragonesa del meu torrent sanguini i vaig pensar: saps què? Fem-ho! Al mateix temps que feia els papers per l'obtenció de la Diplomatura en Educació Social, vaig fer els de la inscripció a Psicologia. Total... no havia ni de sortir del Campus.

Tirant de sangre maña i de seny català, vaig treure'm la segona carrera mentre treballava. Em vaig convertir per moments en una jove exemplar que es pagava soleta una segona carrera; però clar, vaig assabentar-me per altres que a casa em veien així... fer-m'ho saber? mai! Pedagogia hereva de la letra con sangre entra??

Seguint amb la filosofia exemplar vaig anar promocionant en una empresa, sacrificant-me primer a agafar trucades com un autèntic lloro de repetició enmig d'un Call center per acabar sent Formadora, que era el que volia realment i, fins i tot, jefecilla, fins que la gerència em va donar la patada, of course.

Enmig d'aquesta història, vaig oblidar l'Educació Social... però tothom sap que els temps de crisi (post-patada empresarial) poden ser moments d'oportunitat... CONTINUARÀ...

Pujo i us explico...

"Alaaa"- cridaríeu si ho sabéssiu - i tindríeu raó. No seria per a res desmesurada la vostra reacció si coneguéssiu el meu nou objectiu... que en realitat no és nou, però porta anys llum sota capes d'altres coses.

A hores d'ara ja hauria d'estar descrivint l'objectiu, però seria com acabar una sèrie enmig de la primera temporada, no? Doneu-me un marge de misteri,va ;)

Ben pensat... si aconsegueixo una cosa més petita... sempre podré dir-vos que era just allò i, per dins, pensar allò que diuen, que el que importa és el caminet...ehem... que jo no dic que no sigui cert, eh, oju...

Voteu el meu relat!

Veïns bloggers!!

M'he presentat a un concurs de relats sobre petons que funciona en gran part a través de les votacions que els lectors en fan a través de Facebook.
El meu relat el trobareu aquí i, si us agrada, podeu votar-lo!

Moltes gràcies!!

Anna.

La ràdio i jo

Ahir me'n vaig adonar que, si tornés a començar, lluitaria per a treballar a la ràdio. Per ser locutora. 

Des d'ahir que sé que hauria d'haver continuat a la ràdio del poble. No em cridava l'atenció la carrera de periodista, però m'emocionava la llumeta vermella del directe, tot i ser a una ràdio local. Saber que no em podia equivocar, perque els oients em sentien al mateix temps que parlava. 

Un temps després, com que les noies del Templera matinera no èrem precisament prime time, ens van donar més temps però vam haver d'emetre el magazine grabat... i no era el mateix, però fèiem ràdio.

Vaig reclutar les meves millors amigues d'aquells anys, alguns llibres, molts dominicals i amb tot el desordre de la post-adolescència, vam aguantar unes cinc temporades d'espontaneitat FM.

Ara, des de fa uns mesos, no sé què faria sense l'ofici de viure, el matí d'en Fuentes, el matí d'en Basté i, sobretot, amb el Versió d'en Clapés, les increíbles competències dels Òscars i l'energia de l'equip de La segona hora.

La ràdio, que per a mi era una font de nervis, de rauxa... Ara esdevé una companyia serena i guaridora, entre visita i visita a l'hospital. 

Un dia em van dir que jo havia nascut per a comunicar... merda! hauria d'haver...

Partícules

De vegades les fites ténen mides microscòpiques i resultats de mida molt augmentada, en un petit camp d'èxit. Aquest embolic no és més que una mini-explicació d'un consell que em va donar una ex-companya de feina. 

Fa anys era ella qui havia de conviure amb la enfermetat d'un familiar, li vaig dir que donés quatre idees que em poguéssin servir i em va explicar que havia de reduir al mínim els objectius, però buscar-los cada dia.

Fer riure algú que està greu és un miniobjectiu colosal. Ho acabo d'aconseguir, avui, i és bonic. Han parlat de Francesc Macià a la tele i li he dit: "mira, aquest és el tio que va copiar el nom de la plaça!!". Tremenda parida, però he aconseguit un somriure llarg, o un riure curt. 

Fa una estona ell, que no callava però ara gairebé no parla, ha dit la paraula "mejunje" i això tan estranyament minúscul, m'ha fet gràcia. En la seva veu, hi ha paraules que em sónen especialment bé.

Reconec que això d'en Macià no és cap proesa humorística... veurem si estic més inspirada demà... ;)