diumenge, 20 de febrer de 2011

La ràdio i jo

Ahir me'n vaig adonar que, si tornés a començar, lluitaria per a treballar a la ràdio. Per ser locutora. 

Des d'ahir que sé que hauria d'haver continuat a la ràdio del poble. No em cridava l'atenció la carrera de periodista, però m'emocionava la llumeta vermella del directe, tot i ser a una ràdio local. Saber que no em podia equivocar, perque els oients em sentien al mateix temps que parlava. 

Un temps després, com que les noies del Templera matinera no èrem precisament prime time, ens van donar més temps però vam haver d'emetre el magazine grabat... i no era el mateix, però fèiem ràdio.

Vaig reclutar les meves millors amigues d'aquells anys, alguns llibres, molts dominicals i amb tot el desordre de la post-adolescència, vam aguantar unes cinc temporades d'espontaneitat FM.

Ara, des de fa uns mesos, no sé què faria sense l'ofici de viure, el matí d'en Fuentes, el matí d'en Basté i, sobretot, amb el Versió d'en Clapés, les increíbles competències dels Òscars i l'energia de l'equip de La segona hora.

La ràdio, que per a mi era una font de nervis, de rauxa... Ara esdevé una companyia serena i guaridora, entre visita i visita a l'hospital. 

Un dia em van dir que jo havia nascut per a comunicar... merda! hauria d'haver...


2 comentaris:

Carmen Sereno ha dit...

Encara recordo la cinta amb la teva primera grabació de 'L'escenari'. La ràdio és una droga de les més dures que conec. Però encara estàs a temps per lluitar-hi!

Anna ha dit...

No sé com!?