He de seguir

Fa uns dies volia escriure sobre les segones oportunitats, perque semblava que l'enfermetat havia donat una treva a la nostra família. Portàvem mesos molt tranquils; tant, que haviem tornat a oblidar el valor de les coses petites. Tornàvem a preocupar-nos per tonteries i aquestes coses que fa la gent que té motius per a saltar d'alegria, però no ho fa, només va tirant.

Ni tansols una família com la meva pot dir que té motius per al desànim, perque ens queda encara l'esperança que les properes proves surtin bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança, però s'obliden del dolor dels minuts, hores i dies que cal esperar mentre es constata si hi ha o no motius per esperar coses bones.

Mentre espero, he de tirar endavant uns exàmens que no em sento amb forces d'afrontar. De fet, he aguantat amb força fins al moment en que he recordat que mun pare va ser l'únic que, quan va saber que volia fer la segona carrera que ara em costa tant d'acabar, s'hi va posar de cul. Mesos més tard vaig saber que explicava als demés que estava orgullós de mi. Són el tipus de tonteries i contrasentits que es fan quan oblides que no seras aquí per sempre.

Ahir mateix m'insistia en que no perdés més temps i em posés a estudiar pels dos últims exàmens d'aquesta carrera. Per això em rebenta estar-me quedant sense forces per fer-ho. Per això m'he sentat a escriure i a buidar el dolor aquí. Per això, per tot plegat, he de seguir intentant-ho.