Deixant de banda la meva ingent decepció universitària, fa temps que detecto que hi ha moltes coses que no es poden aprendre en una aula. No només emocions o coses molt intangibles, també succeeix amb temes enganxats amb superglue a l'ABC de cada professió. Una d'ells em ve al cap diàriament. L'he après veient la serietat de les consultes i els ambients asèptics d'un gabinet psicològic professionals. El tema o idea és:
Al psicòleg, un pacient s'hi ha de poder divertir.
Lluny de lamentar-ho, el psicòleg ha d'agraïr no tenir la potestat de receptar psicofàrmacs i, en el seu lloc, ha de receptar enginy mental, cultura, tradicions, gràcia, talent... el del pacient, sí sí, però també el propi.
Fa temps que busco els dos exemplars de cineteràpia per tenir-los algun dia sota la taula del meu despatx. On hi haurà també cd's, dvd's, accès a internet amb pantalla movible cap al prisma del pacient. En definitiva: colors, olors, sabors... sentits.
Penso que s'equivoca qui pretengui curar l'ànima amb menys.
2 comentaris:
Et semblarà una estupidesa, però puc recordar tants frames de tantes imatges de tants plans de tantes escenes de tantes pel·lícules que m'han donat una bufetada de realitat... i em fan reaccionar més que no pas la fredor d'algun psicòleg purista.
On veus l'estupidesa??! Hi ha dos llibres anomenats Cineteràpia i cada dia me'n penedeixo més de no haver-los comprat abans no es descataloguèssin!!! Merci x passar-te!! mua
Publica un comentari a l'entrada