dilluns, 12 d’abril del 2010

El lloc on em menjo el cap ;)

Bon vespre des d'un menjador. Senyors i senyores, a l'habitació del costat hi ha dos persones donant-se petons i esclatant a riure perque entre ells ha començat una història d'amor i passió que seria perfecte de no ser perque la companyia de pis, que está al menjador, va estar enamorada perduda del noi que segueix a l'habitació donant-se petons i esclatant de riure.

La vida és estranya i de vegades té molt de sentit de l'humor, probablement perque ens pretén ensenyar coses. No ho entenc ni jo, que estic al menjador, però ja m'és igual. Segons Freud estic escribint això per somatitzar, segurament. Però... podria explicar-me el doctor Freud perquè és la primera vegada a la vida que passo pàgina amb aquesta velocitat?

a) Perquè inconscientment he notat que el noi no valia tant la pena?
b) Perquè em faig gran?
c) Perque el meu cervell és plàstic i per tant s'adapta al que l'envolta?
d) Perquè m'estic tornant boja?

Enmig de l'erasmus les coses canvien artificialment ràpid o sóc jo que he canviat?

No tinc respostes i no m'estressa especialment no tenir-ne. Probablement tot això està passant perque fa uns díes vaig pensar en que pot ser que hagi perdut anys degut a les meves cabòries. Sóc partidària de deixar temps de recuperació al nostre cap quan van maldades, pel que sigui, però, la meva inexperiència vital em va fer exagerar l'espai temporal i ara veig, propera a la crisi dels trenta, que no valia la pena donar-li tant a la closca i fer-ho desaprofitant la vida que tinc davant.

Aquí convisc amb gent bastant mediocre però també amb persones que no oblidaré mai per la seva qualitat humana i per la seva capacitat de disfrutar cada moment i d'alguna manera vull que se'm contagii la seva manera de ser i de fer, que en certa manera tambè era la meva fa uns anys.

Companys... ara estan tots dos ara davant meu, han decidit deixar de banda l'amor per compartir begudes amb mi... com diuen els Lax'n'busto: què boig el món!