Present, passat i futur d'un matí

Aquest és un matí estrany i regirat, ho he notat només posar els peus a terra. El més coherent seria explicar que m'han donat una beca Erasmus per anar-me'n a un lloc anomenat Campobasso, al sud-est italià. Però resulta que no m'ho acabo de creure i que no sé si estaré a temps del plaç d'entrega dels papers perque va anar tot tan ràpid que no ho vaig entendre bé...

És una sensació estranya que toqui parlar de l'Erasmus però em llevi i, en res, em truquin per anunciar-me el que intueixo des de fa díes: la meva tieta ha mort. No volia ni escriure-ho aquí perque estic cansada de donar aquest tipus de notícies, però em resulta inevitable.

Només he tingut dos tiets, i un va morir ja farà uns 5 o 6 anys. Ella era, per tant, l'última tieta a més de la meva padrina (l'altre dia vaig sentir que en català no existeix el mot "madrina"). La veritat és que va exercir molt d'aquests dos títols mentre jo era petita. Des de l'adolescència fins avui, podríem dir que només manteníem una relació cordial que es renovava en les trobades familiars. La meva tieta era una persona un pél críptica. En el sentit que era molt alegre però no mostrava gairebé mai sentiments ni opinions. Com molts membres de la meva família, havia tingut un passat marcat per una educació i duresa "d'aquelles d'abans" que semblen justificar moltes conductes com aquesta.

Hi ha coses seves que em cabrejàven molt, però va tenir prou coses bones com per que ara en tingui un record entranyable. És curiós... a banda del dolor del meu pare, el que més greu em sap és no tornar-me-la a trobar pel poble i sentir el seu riure escandalós quan constatava que era jo qui la cridava (la diabetis li havia fet perdre molta visió).

També volia escriure sobre la penosa mania que tinc de no escriure i volia consultar-vos què farieu vosaltres amb la terrassa que vaig muntar. En el seu moment em va fer mola il.lusió, però... té sentit mantenir un blog que no té activitat? Jo no li veig si només m'interessa a mi, tot i que també algú podria dir-me que això és més que suficient. Però... una terrassa plena de fulles seques no és agradable... o la netejo (hi escric més, a pesar de tot) o me'n torno cap a dins del pis.

Suposo que això de l'Erasmus li faria molta gracia a la tieta, que sempre preguntava pel meu futur perque tenia la idea, alimentada pel meu pare, que jo era la "cul inquiet" de casa meva.

Segur que hauria rigut, comentant: "ves... ya se sabía que te irías por ahí".

Cuida't i descansa, Maru.

Una imatge de Campobasso, que visc com un enigma... de moment.