Quant de temps!!

Ahir vaig assistir a un dels ja mítics sopars de retrobament d'ex-companys de classe de l'escola creats per l'efecte Facebook. La veritat és que feia molta mandra sotmetre's a l'exercici de comparar l'evolució de la vida pròpia amb la dels antics companys, entre d'altres coses... però estic força orgullosa del resultat per diversos motius: perque vaig comprobar que ningú es menjava ningú (és a dir, que no hi havia com per passar vergonyeta, per entendre'ns) i, especialment, perque vaig disfrutar com mai de l'encantador hàbit d'observar la gent.

Els seus canvis, el manteniment gairebé exacte de les interrelacions (més anomenades com a "grupets"), alguna modificació en el caire d'algunes mirades (molt i molt tènue), l'envelliment (tot i la joventut) de la part innocent de l'expressió de moltes cares... milions d'etcéteres.

Tret de dues persones amb aprimamentes i alçades desorbitadament diferents, la majoria ens vam reconéixer a la primera de canvi. De fet, un ex-company em va fer una apreciació molt encertada: - Pensa que les que vau fer "el canvi" a l'escola esteu pràcticament igual.

I va continuar: - Tu ets exactament la mateixa, però estàs molt més prima.

Me l'hagués menjat a petons, però van començar a portar els plats jajjj.

Enmig de tot el rebombori de la festa, vaig pensar, si em permeteu la xavacaneria del gag: nena... al loro, que no estamos tan mal!.