My little town blues

New York (ho podria escriure en català però crec que és millor mantenir els noms dels llocs tal i com ho fan els autòctons) és, per a definir-la en poques paraules, un veritable lloc on viure i per viure.

Què vull dir? No és que sigui una ciutat cassolana, però tampoc tant trepidant com ens la pinten, crec. I, especialment, val la pena viure-la. De fet sembla que estigui allà per això.

Això sí, NY treu fum, i la vista enganya quan ens mostra el clavegueram fumejant... no és el subsol que descarrega molécules de fum, són les entranyes de la maquinària vital de la ciutat; que es queixa de vella però es renova a diari i es pinta i es repinta, com una noia jove.

Res a veure amb Berlín, que va de moderna però es queixa com una iaia (amb tot el carinyo, que sé que té molts adeptes).

New York no dorm mai però és ben capaç de cantar una nana. Potser no les autoritats que la maneguen, però ella vol acollir qualsevol inmigrant; a més de mimar el turista.

Vaig arribar pensant que seria saturadora per viure-hi i vaig marxar pensant que es perfectament acollidora, té l'aspecte brillant de qui vol que l'admiris perque se sap bella, però alhora sap ensenyar-te amb sinceritat les seves cantonades, els barris sense tant de sentit.

Si és capaç de fer-te creure que Times Square és el teu barri, és invencible.

If I can make it there,

I'll make it anywhere

It's up to you,

New York, New York...

Si ho puc fer aquí,

ho puc fer arreu.

Depèn de tu,

New York, New York...