divendres, 26 de setembre de 2008

Fins sempre

Des de fa molt de temps només vinc a la facultat per les classes i intento no passar-m'hi amb massa temps d'antel.lació. Just avui he hagut d'anar a veure un professor a una hora intempestiva que m'ha obligat a dinar aquí i esperar fins les 16:30 a que comencin les classes.
He intentat dinar amb algun company però avui no podia ningú i just em truquen per dir-me que un dels millors companys de classe es va suicidar ahir...

I clar, tot el campus em recorda a tu i repasso com mai les etapes del dol que hem estudiat junts, començant pel shock inicial: negació, incomprensió...

Per què has fet això? Saps que qualsevol de nosaltres t'hagués ajudat a superar el mal d'amors, si ens ho haguéssis dit! Un noi tan jove, tan fort, tan simpàtic, tan constant i perfeccionista en tot.

No m'has deixat explicar-te les vacances, com toca cada principi de curs... No t'he sentit burxar-me sobre "els meus líos", no podia imaginar-me que no veníes a classe perque estàves fotut perque sempre vas de cul amb horaris de la feina i apareixes... merda, no puc parlar en present!

Em ve al cap que gairebé ningú deia el teu nom de la mateixa manera, els mil noms que teníes eren proporcionals al "carinyo" que despertàves en la gent, sobre la que teníes una brillant preséncia i influéncia. Sempre tan ben encoloniat, amb aquell tipàs, amb la teva pasmosa seguretat... i no ens deixàves veure que per dins eres més fràgil, suposo.

I pensar que vaig fer no se quants treballs a casa teva, amb aquell gust que teníes per decorar... I ara teníem pendent de veure el teu pis nou. Era tot nou: el pis, la feina que t'anava cada cop millor, aquell noi... i res no ha pogut compensar el dolor, és això?

Què faig jutjan-te!? Em sembla que t'he d'ajudar encara que no hi siguis. Intentaré venir a dir-te adéu amb la resta de companys, em sap molt greu conéixer així la teva familia... tot sap greu avui...

Fins sempre, carinyu, et portarem en el nostre record per aquestes aules i arreu; et recordaré cada cop que digui "he pensat en deixar la uni" (com te n'enfoties!), cada instant del moment en que acabem... moltes vegades.

Cuida't alla on siguis, i deixa'm que em quedi una mica de la teva constància i un trocet de la teva olor.

Fins sempre.



6 comentaris:

LlunA ha dit...

Ostras! Bufff em quedo sense paraules...
La vida de vegades és molt fotuda, molt negre, però nomès tenim una...

Un petonet

annna ha dit...

Gràcies Ruskilleta, hi ha poques coses a dir, però està clar que una d'elles és que hem de continuar endavant, tal com deixes entreveure. Ens veiem!

polromeu ha dit...

En el documental de "Pensant en els altres", emès a 30 minuts, el professor Toshiro Kanamori va dir als seus alumnes: Deixa que els altres visquin al teu cor.

annna ha dit...

El tenim repartit entre molts cors. Moltes gràcies pel comentari, polromeu :)

polromeu ha dit...

Solo muere lo que olvidas.

Ho he llegit en el blog d'un amic fa uns minuts i he pensat en tu i en el que et vaig posar ahir.

annna ha dit...

Doncs moltes gràcies altre cop :)