La millor manera de saber quan una cosa comença a anar bé és el moment en que ja no "cou" comunicar-la, parlar-ne amb veu alta.
Evidentment existeixen diferéncies interpersonals en aquest tipus de valentíes relacionades amb les habilitats socials, però en general a tots ens costa parlar del que ens fa mal i, en siguem conscients o no, el dia que ens descobrim parlant sobre allò que ens ha rossegat per dins durant un temps, ens n'adonem que ho hem superat, que ho hem deixat enrere.
M'agrada la combinació dels dos verbs: no només deixar enrere sinò també avançar i quedar en una posició superior respecte la situació anterior. Quan s'assimila alguna cosa, s'aprén i per tant, hom queda una mica per sobre de si mateix del que era abans. Aprendre és créixer.Créixer és superar-se.
He trigat uns díes, segles potser... però avui hem veig fent aquest exercici de comunicació oberta que tanca la ferida: fa una setmana van acomiadar-me de forma totalment improcedent de la feina que he fet durant 4 anys, amb variables però a la mateixa empresa i gairebé sempre amb el mateix company de feina, que ha estat acomiadat amb les mateixes formes.
Crec que, per primera vegada i sense que serveixi de precedent, són les circumstàncies i no jo mateixa les que aplanen el camí.
Hi ha tantes coses rovellades, tanta il.lusió congelada durant anys que no he deixat sorgir per conveniéncies com les de seguir una rutina, complir una feina que no era per a mi, dubtar de mi. No senyor.
S'obren les portes i l'empenta em ve donada des de fora, no puc tenir a sobre la barra de no creuar-la amb ímpetu, ni que sigui per veure què es cou allà fora, què passa en la nova aventura que m'espera que no és altra que la del TEMPS (i el temps també són els diners, la disponibilitat, en definitiva). Especialment, temps per a mi.
Potser no podré evitar sentir pors molt típiques i conegudes per a mi, però la il.lusió no la puc perdre, ara que tinc davant un repte pel que val realment la pena "guanyar-se la vida": treballar per a mi.
De moment me'n vaig uns dies sola a veure com se'm dona això d'escriure, o això de pensar.
Després m'hi acompanyaran alguns amics.
I Berlín i NY donaran els últims tocs de color a un estiu de veritat, amb totes les lletres i els tons.
Finalment, tocarà cercar una feina millor i seguir... com sempre, seguir... com mai fins ara ho havia fet.
5 comentaris:
Pavuuuuuuuuuu si ens han fet un favor. Pensa que tornarem a veure aquells dos. Jo crec que es creien que anàvem en pac. Els dos el mateix dia. J aja ja som com Butch Cassidy i Sundance Kid. Quin estiu mes maco que ens espera
Bienvenido a mi morada. Entre libremente, por su propia voluntad, y deje parte de la felicidad que trae
Molta sort!!!
Petonets
Estic d'acord en què créixer és aprendre i que quan alguna cosa s'assimila s'aprèn.
De tota manera jo em qüestiono si realment som capaços d'aprendre de veritat. Vull dir que caldria suposar que allò que hem après fruit d'una experiència ens serà de profit per a la propera. Tanmateix resulta que la propera torna a ser diferent del tot i vinga, torna a començar, torna a aprendre, torna a assimilar -com dius tu, que és la manera de fer camí.
Sort. Un petó.
Disfruta de les vacances, i sobretot del TEMPS. Aprofita-ho, i torna a la vida laboral després d'aquesta etapa de transició que tan bé t'anirà.
A veure si ens penges alguna foto dels teus viatges.
Que vagi molt bé, i fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada