No havia pensat mai en el significat exacte de "la fi de la innocència" fins el moment en que vaig descobrir que patia un conjunt de visions sense retorn que semblaven petites bofeteades com les que es donen als que es maregen: les dones per insignificants, però són cops.
Doncs això, un dia desconfies d'un petit gest d'algú, un altre dia deixes de mirar a algú perque sobreentens que tampoc us posareu a parlar, un tercer dia no et truca tal amic i ja no t'estranya, un cuart dia recorres un carrer suburbial sense pensar en el carrer... i així, fins que et trobes reconeixent que han canviat molts esquemes i que pots optar per alegrar-te'n ("ui que bé m'he fet gran, patiré menys, seré més racional, m'entendré millor amb el veí") o donar una patada a la pared ("no, no i no! qui o què m'està rentant el cervell, per aquí no passo!").
Però de cop agafo la meva neboda i li ensenyo les flors del jardí de muns pares una per una, encara que mai m'han agradat les flors i veig com les agafa, com alucina amb els colors i com segueix les meves explicacions tot i no entendre encara un borrall del meu llenguatge... i penso que no tot està perdut.
Llavors suns pares me la fan posar a dormir perque "està cansada" i la Sara em mira com dient "Què ha passat?" I em donen ganes de dir-li "Doncs ja veuràs quan siguis gran...".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada