divendres, 6 de juny del 2008

Dilemes en verd poma

Ara resulta que encara que els mitjans diguin que s'ha fet un estudi sobre el tallatge mitjà de les espanyoles i se suposi que en aquest s'ha acceptat la forma de pera del cos de moltes dones... no! encara no! vas a comprar roba i et trobes "descalabros varios" o bé no es passa de la 38 en cap pantaló de la tenda, o bé resulta que en un fabricant tens una 40 i en el que ha fet els pantalons del costat, a la mateixa tenda, vesteixes una 44 o hi caps a la mítica 38.
Per no parlar de la brillant idea que he tigut de mirar-me uns pantalons blancs, per allò de que ve l'estiu... qualsevol imperfecció del cos queda subrallada amb fosforito elevat al cub a l'instant d'enfundar les cames i el cul en uns pantalons blancs i radiants. Descartats.

I dius... va, farem cas del que de vegades diu la mama: "ai, no portes mai faldilla". Però resulta que o et va pels turmells o ensenyes les idees... i si no, trobo un model que sembla fet per a mi però resulta que han fet una especie de "plisados" que fan que, posada, la faldilla no tingui res a veure amb el seu estat original.

I fins aquí hem arribat, sentir-se estafada per una inofensiva faldilla grisa amb lila degradat al final ha estat massa per una tarda que pretenia ser un regal "post-exàmens".

Llavors ha arribat "el colófó", dic... oita! un vestit.
Verd poma, botons, creuat i de la mida que jo vull... la maniquí está preciosa, veurem com em senta a mi.

Faig mitja hora de cúa pels emprovadors perque una colònia de guiris enfervoritzades pels vestits de fil amb colors espatarrants han decidit envair la zona.

Per fi em toca a mi:

Noia de l'emprovador:- Quants en porta?
Jo: - Crec que 4
I em dona la tarjeteta aquella que fa tanta ràbia, on a més s'hi llegeix un 3 del tamany de França, dec tenir poca credibilitat o cara de bona persona (em concedeix l'honor d'intentar robar una peça?).
Entro per fi, quan aconsegueixo calçar-me el verd poma, que té molts més models de botons dels que mostrava a simple vista, veig que és molt més curt que el que duia l'anoréxica de plàstic blanc.
Surto sufocada de tanta injustícia téxtil de l'emprovador i me'n vaig directa a la "3x4":

- Perdona, és normal que aquest vestit quedi curt?

Noia de l'emprovador(en endavant N.E. jjajaj): - Sí, va com va.

Aaaah coi, estem davant del típic cas del vestit variable... i jo "con estos pelos".

- Tens uns leggins per emprovar-me'l amb pantalons a veure com queden?

N.E. -Ui... en tot cas la meva companya.

I la companya em diu:

N.E.2/companya: - Perque no vens un dia de cada dia i en busquem uns que quedin bé amb més calma?

Un crack del màrketing, aquesta última, i la qüestió és que he decidit fer-li cas.
No em vull perdre el capítol "Com combinar el verd poma en una tenda desèrtica de guiris".

A sobre és d'aquells que s'arrugen que fa por...

6 comentaris:

issis ha dit...

yo creo que se arma demasiado ruido/lío al rededor de las tallas. es un numerito. si entra bien y sino a otra cosa, ¿no?

pero seguramente soy tío y no me entero de nada.

Júlia ha dit...

Doncs quan siguis gran ja veuràs el que passa, a les botigues 'normals' no hi ha res que t'entri i a les de 'gordes' tot et ve balder. Uf.

Anònim ha dit...

verd poma? no et precipitis, no et precipitis!!!!!

Anònim ha dit...

ai, se m'ha oblidat signar,sóc jo, aquella que es va precipitar amb un bolso negre superlleig, però que en blanc era lo + ;)

LlunA ha dit...

Ays nena...tothom té problemes amb la talla crec jo..a mi si em va bé d´aquí, d´allà no tant...quin drama . Em faré costurera i a .....

jijijij

Anònim ha dit...

yo tengo los brazos largos y me hago entallar el cuerpo pa que no baile todo...
Viva las costureras y las máquinas de coser industriales at home!