No tinc gaire clar què escriure... Així que senzillament escriuré.
Qué absolutament estranyes es tornen les coses de vegades.
Millor miro el teclat per no veure'm a mi mateixa, per no estorbar-me i deixar que surtin les coses que hagin de sortir. Perque de vegades em temo que no escric per no sentir-me observada, vulnerable... com em sento massa vegades com per expressar-ho.
Com diu el Drexler "no me malinterpreten, lo llevo bien/ soy jardinero de mis dilemas".
Avui el primer llibre de Rosa Montero "Crònica del desamor", el primer llibre que (sí, per fi) m'estic acabant en molt de temps m'ha sacsejat en plena línia verda. Copio el paràgraf:
"Ahora Ana intuye con melancolía que ha consumido media vida inventando amores inexistentes: y este Soto Amón de la treintena no es más que un nuevo y sofisticado artificio".
Soto Amón es un jefe de la tal Ana, com podria haver estat el veí del 5è... què importa... el que jo tinc al cap no és el meu jefe, però tampoc el puc treure del meu pensament i la història de vegades pren formes tan surrealistes que em fan pensar on és el límit entre l'enamorament i el desordre emocional o "sofisticado artificio" que un mateix es fabrica a base de qui sap què.
Ara mateix és un dels pocs elements discordants en la vida endreçada que he aconseguit construir per mi, un lloc on viure que cada vegada s'assembla una miqueta més al que la seva propietaria sempre havia volgut... Pero "el seu record s'estimba en ciutats adormides" (Quintana Dixit). Ell és un desordre, i no obstant tot el meu ordre nou de trinca el reclama perque hi formi part... Què és l'amor sinò una bogeria, no?
Ara recordo aquelles escenes copsants de "La dama enamorada", aquella Carme Elies que vista des de la primera fila feia tremolar els sentits amb aquell plor tant insistent, amb aquell moment tan brusc en que sortia a saludar al públic mentre les llàgrimes encara li brotàven com si fòs en un acte final etern... una bogeria preciosa... això, com l'amor.
Quina pena que aquest amor s'assembli cada cop més a una altra obra... la de Rosa Montero...
Com diu el Drexler "no me malinterpreten, lo llevo bien/ soy jardinero de mis dilemas".
Avui el primer llibre de Rosa Montero "Crònica del desamor", el primer llibre que (sí, per fi) m'estic acabant en molt de temps m'ha sacsejat en plena línia verda. Copio el paràgraf:
"Ahora Ana intuye con melancolía que ha consumido media vida inventando amores inexistentes: y este Soto Amón de la treintena no es más que un nuevo y sofisticado artificio".
Soto Amón es un jefe de la tal Ana, com podria haver estat el veí del 5è... què importa... el que jo tinc al cap no és el meu jefe, però tampoc el puc treure del meu pensament i la història de vegades pren formes tan surrealistes que em fan pensar on és el límit entre l'enamorament i el desordre emocional o "sofisticado artificio" que un mateix es fabrica a base de qui sap què.
Ara mateix és un dels pocs elements discordants en la vida endreçada que he aconseguit construir per mi, un lloc on viure que cada vegada s'assembla una miqueta més al que la seva propietaria sempre havia volgut... Pero "el seu record s'estimba en ciutats adormides" (Quintana Dixit). Ell és un desordre, i no obstant tot el meu ordre nou de trinca el reclama perque hi formi part... Què és l'amor sinò una bogeria, no?
Ara recordo aquelles escenes copsants de "La dama enamorada", aquella Carme Elies que vista des de la primera fila feia tremolar els sentits amb aquell plor tant insistent, amb aquell moment tan brusc en que sortia a saludar al públic mentre les llàgrimes encara li brotàven com si fòs en un acte final etern... una bogeria preciosa... això, com l'amor.
Quina pena que aquest amor s'assembli cada cop més a una altra obra... la de Rosa Montero...
6 comentaris:
annnita como te entiendo... llevo en la preproducción de un docu sobre el dolor del desamor partiendo del mío propio y ya lo he masticado mil veces como una vaca y sus siete estómagos... espero que el rodaje en diciembre empiece pronto, me está amargando y volviendo majara.
Vaig llegir aquest llibre fa anys i també em va colpir, n'he llegit d'altres de Rosa Montero, però no m'han fet el mateix efecte, llevat de 'Amado Amo', que és una crítica despietada de les relacions laborals actuals. L'enamorament de la protagonista és, en realitat, un miratge, una il·lusió, i entre la il·lusió i la realitat sempre hi ha una gran distància.
Issis... qué me dices! Bueno almenos harás algo más que productivo con tu "pupita emocional", hay muchísima gente que dice que las mejores obras nacen de épocas dolorosas... y algo de razón hay, seguro.
Así que una de dos, o te escribo un guión para el próximo docu para complementar dolores, o nos casamos, issis, porque total para acabar enfermos de amores imposibles... jajjajaja ;P
Julieta, el llibre té moments de tot... i a més sóc una lectora nefasta, el vaig escollir a la Llibreria Canuda perque era el primer que va escriure la Montero, per aprendre una miqueta...
Gràcies als dos :)
Una llibreria encisadora, la Canuda, amb aquella olor de paper antic i aquelles piles sense cap mena d'ordre, m'encanta.
Potser un llibre amb alguns topics facils.
lo siento, creo que iba a hacer un docu sobre la casabilidad de las personas... pero yo casarme... mmh creo que no.
Publica un comentari a l'entrada