Avui he constatat que aprenc poc i de manera lenta, però vaig aprenent i de tant en tant me'n faig especialment conscient. En pocs anys he crescut una barbaritat, en un procés semblant al desenvolupament dels més petits, que en mesos no els reconeixes: ténen 50 paraules més al vocabulari qüotidià, les dents noves enfilen el somriure abans buit... i tantes altres coses que apreciaré millor quan neixi la Sara (la meva neboda, que ja té data d'arribada al món: 29 d'octubre).
Com tot a la vida, aquest creixement sobtat té clarobscurs, fluctúa i pren forma de corba de ying i yang. Després de la tempesta arriba la calma, i amb ella m'he trobat el panorama general del meu mapa del món davant meu.
La geografia, en algunes de les zones avistades, ha agafat tendéncies abruptes i on hi havia prats humits ara hi ha roca. S'hi han fet coves, cavitats que miren endins i alhora ofereixen aixoplug i entrada lliure.
Sigui com sigui, tot plegat queda erosionat per un vent de vertígen.
No vull perdre la confiança en la gent, vull seguir-me trobant persones que em reconciliin amb el món... No vull perdre la tendresa, la sorpresa, l'expresivitat, el ritme... perque em dóna la sensació que quedaré sesgada, que ja no representaré les meves esséncies, que em convertiré en una de les persones incolores, tristes i aburrides que passegen de vegades per mons absurds.
Fer-se gran no ha de ser això... ni créixer ha de ser múltiple de perdre la innocéncia... no em dóna la gana.
6 comentaris:
He llegit el teu relat...tens una visió molt positiva, veig que eres una persona oberta i sensible, i crec sincerament que hi han poques, el fet que vuigues confiar en la gent diu molt de tu, enhorabona per ser com eres. Felicitats, salutacions
Encara que no agradi, la innocència es perd, he, he, cosa que no vol dir que es perdin les il·lusions. És que, de fet, la innocència té -afortunadament per als infants i joves- un component d'ignorància vital important lligat a l'experiència. Saber que els reis són els pares no vol dir que no celebris la festa i rebis i facis regals però, òndia, fot molt.
Creix tot el que vulguis però guarda dins teu una miqueta de l'Anna petita i innocent, de l'Anna que es sorpren per qualsevol cosa. Guarda això, perquè això és la vida.
Ens llegim (i ens veiem aviat ;-)
me apunto a que tampoco me da la gana.
que manía esa de desensibilizarse la gente cuando crece, collonades. jjeje cof coff
En primer lloc, dir-vos que estic encantada que torneu a comentar-me tantes coses.
tomy --> Benvingut! Això és casa teva! T'ho hauria d'haver dit fa dos posts però ja aniràs veient que sóc una mica desastrilla. Gràcies per tot però crec que no mereixo tant com l'enhorabona.
Júlia --> Tens raó amb aquest exemple que poses, es nota que ets professora en aquesta habilitat per exemplificar; però, de moment, segueixo en la tesitura que vull fer una altra cosa amb la meva manera de créixer.
sinuaini --> He fet els deures i he anat mirant el teu blog aquests dies, espero que la festa que em vas explicar sigui increíble i que no et costi massa deixar les alemanyes.
issis --> Dí que sí, wapiximu, que alegría cada vez que veo que no te has ido, vessino ;P
Hola de nou, lo d'enhorabona heu dic de tot cor, ja que hui en dia apenes et trobes en gent sensible arreu del mon, i a mi hem congratula llegir coses com les que has escrit. A lo millor exagere un poc...potser.
salutacions a tots
Publica un comentari a l'entrada