Va benne

Fa massa dies que no em trobava davant aquesta pantalleta en blanc, que al final és la meva petita victòria en no escriure coses més grans, un lloc on fer-me gran i petita alhora de manera flexible... una teràpia, per ser exactes.

Somric i respiro amb tranquil.litat, espontàniament, en veure que els dies de silenci han estat - inconscientment - els que he trigat en prendre el cami del que us parlava.

He après una cosa nova: de vegades no val la pena angoixar-se si no trobes una solució, de vegades, si esperes una mica més... la solució t'arriba sola. Com un premi al teu esforç, com si hi hagués una mena de justícia vital amagada encara més endins que el túnnel del metro, que sortís a la llum en veure que t'esforces per agafar un altre tren, en comprovar que tens raó.

No m'han agafat a l'Escola Oficial d'Idiomes, aquest semestre repeteixo dues assignatures asqueroses pel mòdic preu de 360€ (només dues!), la pública d'aquest país considera que estudiar una segona carrera ha d'implicar un recàrrec del 40% a cada matrícula, m'enamoro de qui no toca x 2 vegades, no aconsegueixo llegir una ratlla i de vegades en pica l'esquena brutalment... però res del que passa ha estat capaç de derrotar l'estructura que vaig fixar en començar a ser feliç.

Estic bé, encara no sé com, de vegades ho poso "en tela de juicio", però estic bé... sòc feliç, estic contenta.

Cada dia, quan surto del metro de Glòries hi ha una enganxina en una de les escales on es llegeix "HORROR" i cada dia trepitjo amb força el graó que allotja la paraula negra sobre blanc, i així començo el dia, fent força per trepitjar al "lado oscuro" i somrient.

Cada dia trepitjo l'horror... proveu-ho, altament recomanable ;)