Per fí he tornat a escriure de veritat, word mediante, i per primer cop en la vida m'ha sortit un final mentre escribia encara la 4a página. Com si em sortís una bengaleta al cap, de cop, he vist com havia d'acabar... i suposo que això farà menys complicat la resta del que escrigui.
Encara queda molt però està prenent una densitat que em fa pensar que m'estic fent una miqueta gran, que ja no em surten els textos com si fóssin per les meves amigues de 8è d'EGB (eren bons textos, ho juro jajaj).
De cop torno sobre les meves pases, em rellegeixo i em sorprenc... i llavors no sé perqué dóno voltes per la casa i em miro al mirall de l'habitació de muns pares i m'assec al seu llit i em surt un somriure estúpid, però molt important, de molt endins.
Com ha canviat el reflexe del que veig.
Suposo que saps que, d'alguna manera, part d'aquest text és teu. Part del que deu fer que ja no em surtin les llàgrimes quan escric, i em costi menys explicar-ho amb el cap alt. Entre altres coses.
D'aquí dues setmanes faig un quart de segle, de manera oficial, però jo crec que en realitat ahir, o potser la setmana passada en general... o ves a saber quan, es va condensar tot el que suposa l'edat de dins, la veritablement real i em va esclatar un torrent de sensibilitat que cada dia em porta més lluny i em fa estar especialment estranya, però feliç.
M'imagino que no és només per edats o quarts de segle, i algunes amiques s'afanyen a recordar-m'ho. Però hi ha coses, per molt òbvies que siguin, que necessiten créixer per poder néixer... just a la inversa del prócés humà, que curiós.
És increïble que tant atenta com he estat sempre a les formes de l'amor, no hagués pogut preveure mai les seves últimes jugades.
Davant d'ell una sempre se sent molt petita, més enllà de l'edat.
Encara queda molt però està prenent una densitat que em fa pensar que m'estic fent una miqueta gran, que ja no em surten els textos com si fóssin per les meves amigues de 8è d'EGB (eren bons textos, ho juro jajaj).
De cop torno sobre les meves pases, em rellegeixo i em sorprenc... i llavors no sé perqué dóno voltes per la casa i em miro al mirall de l'habitació de muns pares i m'assec al seu llit i em surt un somriure estúpid, però molt important, de molt endins.
Com ha canviat el reflexe del que veig.
Suposo que saps que, d'alguna manera, part d'aquest text és teu. Part del que deu fer que ja no em surtin les llàgrimes quan escric, i em costi menys explicar-ho amb el cap alt. Entre altres coses.
D'aquí dues setmanes faig un quart de segle, de manera oficial, però jo crec que en realitat ahir, o potser la setmana passada en general... o ves a saber quan, es va condensar tot el que suposa l'edat de dins, la veritablement real i em va esclatar un torrent de sensibilitat que cada dia em porta més lluny i em fa estar especialment estranya, però feliç.
M'imagino que no és només per edats o quarts de segle, i algunes amiques s'afanyen a recordar-m'ho. Però hi ha coses, per molt òbvies que siguin, que necessiten créixer per poder néixer... just a la inversa del prócés humà, que curiós.
És increïble que tant atenta com he estat sempre a les formes de l'amor, no hagués pogut preveure mai les seves últimes jugades.
Davant d'ell una sempre se sent molt petita, més enllà de l'edat.
Jorge Drexler, "La edad del cielo", al disc Frontera, de 1999
1 comentari:
realment el que penso és que ara ens agraden altres coses, i no som tan viscerals, abans els textos cremaven i ara creixen, és diferent... però m'agrada pensar que ara és millor, no?
Publica un comentari a l'entrada