dilluns, 12 de març del 2007

Et recordo... t'enyoro!

Preníem apunts en llibretes com aquestes, seiem en taules gairebé d'aquest color... i sempre força a prop. Amb la nostra particular "duresa" i l'etern estat "de catxondeo", ens estimàvem. Potser tant que no sabrem mai fins a quin punt.

La professora de literatura feia broma amb la nostra manera de "burtxar-nos":

- De quin color voldreu la coberteria?-Deia. Te'n recordes? No em diguis que no!

No fa tants anys, o potser sí, gairebé 10 anys...


Avui m'aburria a l'aula d'estudi i m'he posat a revisar els números que s'acumulen a l'agenda del mòbil, no he trigat a veure el teu nom (tu també tens una lletra privilegiada de l'alfabet) que sempre passo de puntetes per allò de "després de tant de temps...".

Però avui no m'ha donat la gana d'assumir que ja no em truques mai per preguntar-me:

- ¿Qué hay para mañana, tú!?

- ¿Qué entra a examen, sólo el 5 y el 6?


T'envío un sms curt i fred, amb el teu nom i una pregunta "¿aún tienes este móvil?". Respons en 10 minuts: "Sí, kien eres?" M'identifico pel "mote" que em vas posar, ja fa més de mitja hora, i no contestes.


No m'ho puc creure.

Digue'm que no... que no és que no te'n recordis, que no és que de cop t'hagis tornat un estúpid... Digue'm que no he vingut corrents, presa d'una necessitat brutal d'escriure't un post perque sí... Digue'm que no acabes de carregar-te d'un tret tots els ocells del meu cap, digue'm que es possible que no tots els díes acabin igual. Digue'm que ets com eres i que només estàs fent temps per trucar-me!!!


Continuarà...?


M'han vingut al cap mil cançons, però aquesta és de llavors i va que ni pintada:

6 comentaris:

Unknown ha dit...

Prefereixo quedar com un antipàtic associal abans de que m'ho tornin a fer. Amb la primera n'hi va haver prou.

Anònim ha dit...

suposo que hi han époques, no? no sempre podem mantenir les amistats. hi han realitats tan separades que costa molt mantenir-les unides, encara que l'amistat sigui forta.

annna ha dit...

No ho sé nois, la veritat és que m'ha afectat molt i m'ha posat molt "contra tot". Aquesta manera que té tanta gent de passar de tot, de fer que la vida sigui crúa i rugosa, em desferma, em fa un mal brutal. Fa temps que no estava tant negativa, però és que m'hi fan posar... Que trist...

Anònim ha dit...

d'aixó es tracta, no?
d'aixecar-se!
caure és fàcil...
no té mérit!

;)
un petó!

El veí de dalt ha dit...

Van així les coses: a cops verdes, a cops madures. Ara t'ha tocat una d'agre. Aixeca't ràpid i oblida.

Albert ha dit...

Comparteixo tot el que han dit els comentaristes que m'han precedit. A vegades fem conya d'aquest cruel món, però realment té molt de cruel i ens empipa quan aquesta crueltat és del tot innecessària.
STOP
Com sóc una persona agraÍda i fa dos dies em vaig adonar que el meu blog està entre els teus enllaços, ara acabo de enllaçar el teu amb el meu. Això d'Albert cinèfil és potser massa.