Sóc de l'opinió que els humans hem magnificat coses com la religió fins convertir-les en una espécie de monstre violent i desfermat que se'ns escapa de les mans (quanta sang s'ha vessat i es vessa en nom de vés a saber quins déus...).
Per sort, per molta gent la religió és només una vivéncia personal relacionada amb la fe i allunyada de la violéncia. Però no he vingut a parlar de la fe ni de la religió que estigueu pensant, sinò d'una cosa que hem magnificat de la mateixa manera, convertint-la gairebé en religió: el futbol.
Mireu, jo sóc culé, molt culé, com tots els de casa. Però resulta que a la facultat m'hi he trobat amics de 'ànima que són pericus a morir (a part que compartim aules amb en Coro). Un dia o altre havia de passar: em van demanar que, per un cop, els acompanyés al seu estadi, aprofitant que hi havia Espanyol-Barça...
Us podeu imaginar la cara d'imbècil que encara arrossego, no?
La única part positiva és que vaig tenir ocasió de demostrar el meu fair-play i els vaig felicitar durant i després del partit; mentre aguantava estoicament la festa blanquiblava, acostumada com estic a l'ambient totalment "dels meus" al camp nou.
Algunes de les actituts dels "veïns de seient" dels meus amics em van retornar la fe en la gent, amb el fair-play que em van demostrar ells també.
Mentre el cos se'm quedava fet miques per dins de tant patir inútilment pel meu equip, pensava com podia haver bufat i cridat per aquesta parida de causa.
Que sí, tots ho diem, com podem desganyitar-nos per 11 multimilionaris que hauriem d'escaridassar per altres coses, fóssin de l'equip que fóssin...
Però ja van dir que "el corazón tiene razones que la razón no entiende".
Per sort, per molta gent la religió és només una vivéncia personal relacionada amb la fe i allunyada de la violéncia. Però no he vingut a parlar de la fe ni de la religió que estigueu pensant, sinò d'una cosa que hem magnificat de la mateixa manera, convertint-la gairebé en religió: el futbol.
Mireu, jo sóc culé, molt culé, com tots els de casa. Però resulta que a la facultat m'hi he trobat amics de 'ànima que són pericus a morir (a part que compartim aules amb en Coro). Un dia o altre havia de passar: em van demanar que, per un cop, els acompanyés al seu estadi, aprofitant que hi havia Espanyol-Barça...
Us podeu imaginar la cara d'imbècil que encara arrossego, no?
La única part positiva és que vaig tenir ocasió de demostrar el meu fair-play i els vaig felicitar durant i després del partit; mentre aguantava estoicament la festa blanquiblava, acostumada com estic a l'ambient totalment "dels meus" al camp nou.
Algunes de les actituts dels "veïns de seient" dels meus amics em van retornar la fe en la gent, amb el fair-play que em van demostrar ells també.
Mentre el cos se'm quedava fet miques per dins de tant patir inútilment pel meu equip, pensava com podia haver bufat i cridat per aquesta parida de causa.
Que sí, tots ho diem, com podem desganyitar-nos per 11 multimilionaris que hauriem d'escaridassar per altres coses, fóssin de l'equip que fóssin...
Però ja van dir que "el corazón tiene razones que la razón no entiende".
7 comentaris:
I al camp, que és on es viuen més aquestes coses, per bé o per mal, jajaja. Jo també
sóc culé, però sobretot ho sóc quan tinc al davant algun periquito o algú del Madrid:
quin interès té el futbol si no pots discutir amb un amic aferrissadament mentre
comparteixes una birreta i unes patates fregides? Tens raó que sembla ridícul patir
com patim i euforitzar-nos com ens euforitzem pel joc d'una gent que porten una samarreta
concreta, però si hi sabem posar una mica d'ironia... també és de les coses que desfoguen,
ajuden a desconnectar i donen "vidilla!".
Una abraçada!
Ja et vas vacunar abans d'anar-hi??, jejejeje.
Nosaltres també som tots del Barça, menys l'avi, el pare de la mare que es Perico, el pare mai em portava al futbol mentre era petita i tan bon punt l'avi va dir que em dui a veure un partit a Sarrià (imagine't si fot anys)el pare s'ho va fe venir bé per portar-mi al Camp Nou.
El pare i l'avi mai han discutit per el futbol, ans el contrari, sempre hi ha hagut bon rotllet.
Petonets maca!!!!
El Barça... aix... quants sentiments... jo era més de l'Europa abans... però com que soc més de Basket... clar que com m'agrada més anar a córrer... clar que com que no tinc gaire criteri... per si de cas... Froça Barça!
La veritat és que amb d'altres coses em deixo portar més que amb el futbol.
M'agrada el futbol i m'agrada l'emoció del partit, m'hi implico dient "vaig amb aquest equip", perquè així es fa més emocionant i té més gràcia, però per mi quan s'acaba el partit, s'ha acabat i no m'hi implico tant com per arribar a emprenyar-me.
La gràcia i l'emoció d'un partit està en el fet que es pot perdre.
Per dir-ho d'alguna manera, vaig amb el barça, però no sóc culé.
Per dir-ho d'una altra manera, dissabte el barça va perdre i jo avui he hagut de llevar-me a les 7 com tots els dies.
Neniiii, ens hem plantat amb l'altre blog, oi? Ja sabia jo que tanta llibreteta... Bé, no passa res, deixe-m'ho i a otra cosa mariposa.
Petonàs.
Com que deixem-hoooooo!!!???
Ja sabia jo que si ho deixava una mica deixaríes de confiar en mi... coi, que estic d'exàmens i amb crisi d'idees!! Dona'm temps... encara que em coneguis com si m'haguéssis parit ;P
Ana, que es ta mare??
juassss. No, però la conec com si ho fos. Okkkk et dono temps, però com que et vaig enviar un mail amb una nova idea i no l'has respost... I la llibreteta? se parte, se monda y se troncha de naltres.
Apa sort en els exàmens wapi. Et dec un cafè!
Publica un comentari a l'entrada