dimecres, 19 de gener del 2011

Aprenent a recordar

La vida s'atura quan un familiar molt proper emmalalteix. Es paren alegries que per qüotidianes havien perdut el valor. Es deté molta màgia... però s'aprén increíblement, molt ràpid. La possibilitat que la vida d'un ésser estimat es perdi, accelera el valor de totes les vides del seu voltant, incloent la pròpia. Es decanten a l'alça valors devaluats per un desgast que és impossible d'advertir quan totes et ponen.

Els mals de cap aliens que s'escolten als vagons de metro, que t'expliquen propis i estranys i que veus a la tele et generen ganes de cridar: ei! saps que ho tens tot i no veus res!!!???.

La malatia, penses primer, hauria d'estar prohibida. Poc a poc, sense deixar aquesta opinió, comences a entendre que realment estàves aquí simplement per aprendre; probablement per a aprendre a ser feliç, però per aprendre al cap i a la fi. 
Entens al peu de la lletra el discurs de Frankl, entens d'una vegada per totes el perquè de tot plegat. Qualsevol metafísica et sembla una obvietat. I Darwin esdevé definitivament el geni dels genis, perquè no et queda cap altre remei que adaptar-te, com humanament pots, a l'horror que era d'altres famílies i ara tens a casa.

I si... creieu-me que és cert allò de "et pot passar a tu", i creieu-me que, si no esteu en una situació realment semblant a la meva, us van tant bé les coses que no ho veieu.

Recordeu a cada pas que res no és etern, no oblideu tampoc que "això també passarà", sigui bó o dolent. I aprecieu cada respir. Però de veritat, no només quan torneu a veure Ameliè, no només quan estalleu a riure... també a la cua del supermercat, també enmig d'un examen, també quan tingueu mal de cap o us deixi la parella.


6 comentaris:

Albert ha dit...

Petó.

annna ha dit...

Gràcies Albert! Un plaer retrobar-te! ;)

Un Món Paral·lel ha dit...

Molt bo el teu escrit, molt de veritat.
I, si...mai te'n adones fins que ho tens damunt.

Un petó

PEP

annna ha dit...

Moltes gràcies Pep, aviat en faré un en castellà, crec que a tu t'agradaven...
Merci ;)

Carmen Sereno ha dit...

Meravellós i d'una sensibilitat extrema el teu escrit. Saps que no sóc amiga de les contencions literàries quan t'has de treure el que potser t'ofega. Tan trist el rerefons i a la vegada volent insuflant una mica de vida, fins i tot en el pitjor dels moments que es pot viure, que és quan la vida d'un ésser estimat s'escapa poc a poc davant els nostres ulls. I quanta raó tens en què et fas un supervivent quasi indestructible. Molt trist, això sí. Però nedes a contracorrent i no t'ofegues. Ens entenem, oi que sí? El Frankl diu que de vegades cal que passem per l'horror per poder sentir la felicitat a la cola del súper, com tu bé deies.

annna ha dit...

Tinc molta feina a fer sobre contencions literàries, però un tema així és incontenible...
Merci x comentar, amore! ;)