dissabte, 21 de novembre de 2009

El meu Erasmus

No és la millor imatge del món... però és la meva. No és el millor Erasmus del món - alguns me l'havien pintat com un autèntic oasi - però és el meu... molt millor dit: està sent el meu. I com em van dir per aquí: è una volta in la vita!

La veritat és que jo tenia por de la primera setmana, i va resultar ser la millor. Potser era previsible que fos així, però realment jo no ho esperava. Amb la distancia es veu com a més previsible l’efervescència que tothom va deixar anar en trobar-nos, en descobrir la petita ciutat, en relacionar-se amb els demés.

En tot el que feien mostraven la cara més amable que posseeixen, però les setmanes següents van anar destapant aquells que només mostraven una part de la cara, o una cara que té poc a veure amb la real.

Des que vaig arribar he viscut moltes coses, però per treure'n una de les positives, diré que em sento des que esperava a la terminal d' El Prat fins avui, molt orgullosa d'haver fet aquest pas i d'haver-lo fet sola. Ara bé, si d'alguna cosa em sento veritablement orgullosa és de saber del cert que la cara que vaig mostrar aquella primera setmana és la mateixa que mostro avui i la que veuríeu qualsevol dels que no em coneixeu si avui ens presentessin.

Sempre he valorat l'autenticitat com a quelcom remarcable però alhora pensava que era pròpia de gairebé tothom... santa innocència... estic aprenent que, tampoc en això, no hi ha un pam de net!

Òbviament no tot són queixes, també sé que al Juny me'n portaré amics de veritat del Sud d'Itàlia (tant d’origen espanyol com autòctons), sé que tinc molta sort de poder estar un any "in giro", assaborint un país que em porta enamorant des de gairebé sempre amb la sort de qui té temps... Pompeia, Nàpols, Roma a fons, Bari, Termoli... i tot el que queda!

Si no ho heu fet, us recomano enormement que assaboriu Roma fins l'últim detall i que baixeu un dia a Pompeia, un dia assoleiat que us permeti veure des de la circumvesubiana (metro exterior) Capri a una banda i el Vesuvi a l'altra... us quedareu sense paraules!

No obvieu, tot i que us rebenti com a mi, el museu vaticà... em van caure les llàgrimes a la Capella Sixtina i em va anar de poc davant l'Escola d'Atenes...

Arrivederci veïns!!! ;)


4 comentaris:

LlunA ha dit...

Eyyy noieta. ara passant uns dies a casa els papas, no? jejje
me´n alegro que estiguis gaudint d´aquesta experiència a tope!!! està clar que a la vida hi ha de tot, que cada persona és un mòn...però...quedat amb allò que t´omple i passa pàgina de tota la resta que no val la pena!!!
petons nusketa

síl ha dit...

L'Erasmus per molts és símbol de diversió, de conèixer molta gent, de fer coses que "al teu lloc d'origen" no fas... per mí no va ser ben bé això... va ser una mica com tu expliques però sense aqueta primera setmana fantàstica... Els primers tres mesos van ser durs... tothom s'interessa per tu, però de manera molt superficial...però aprens molt i molt ràpid... Potser al final no vaig conèixet tanta gent ni vai fer coses tan extraordoinàries com imaginava, però, sens dubte ha estat una de les decisions més importants que he pres mai i me'n sento alegre i orgullosa.
Així que, aprofita, lo bo i lo dolent, i exprimeix l'experiència al màxim, per conèixer-te a tu mateixa, per fer-te més forta, per descobrir llocs i gents interessants.
un petó guapa

annna ha dit...

Moltes gràcias, de veritat, Sil. Aquest comentari ha arribat en una setmana horrible pq havia de prendre la decisiò de quedar-me o renunciar a la 2a part i pq encara no sè com fer-m'ho per tenir prous diners. Però just avui he pres la decisiò final de quedar-me fins al final de l'eramus, amb totes les consequencies. T'he enviat un sms per parlar pq estava molt confosa i no tinc internet a casa, pero no et preocupis que ara ja estic mes tranquila. Una abraçada i gràcies de debò

Sinuaini ha dit...

Ostres Anna, avui per coses de la vida he entrat al meu blog i he recordat que el teu va ser una de les raons per la qual jo vaig començar a escriure. Però feia segles que no el visitava, i ara que està a Itàlia és com quan jo estava a Alemanya, o sigui que ara l'aniré llegint sempre que pugui per a saber de tu.

Petonets