Si no me veo, no me creo

Sembla que no tingui res a dir. Que mutables són les preferéncies! No fa tant aquest lloc, escriure en aquest lloc, era sanament imprescindible. Ara em fa com un respecte, com un nosequé...

Avui he llegit una frase que podria encaminar el perquè d'aquest tema:

"Temo decirte quién soy, porque es lo único que tengo"

Ho deia Xavier Guix, autor d'un llibre molt interessant anomenat "Si no lo creo, no lo veo", parafrasejant el professor John Powell.

Doncs deu ser això, que de tant en tant ens sentim despullats si hem de parlar massa de nosaltres.

Per cert, el llibre del Guix té una recomanació de l'Àlex Rovira -un autor sobre el que vaig ironitzar un cop en aquest blog, i ara és un dels meus "imprescindibles"-; en el blog d'aquest últim hi ha un apartat de pensaments que es pot anar actualitzant al ritme que volguem, i que em té enganxada!! Us en deixo el link, que vagi molt bé :)

Un dia d'aquest suposo que tornaré als meus cabals i això quedarà renovat amb les meves històries, espero que seguiu aquí. Molt bon estiu, si no ens veiem (que és el que se sol dir, no? jajaja).

Ah! I que consti que sóc conscient que sóc una pesada perque no faig més que "anar i venir" últimament i és probable que estigui destroçant el meu pobre blog, però "volveré", ja ho veureu :P

ABRAÇADES!!!