El sol de neu és una maravella, com totes les combinacions d'oposats... Entra pel balcó i compensa el fred que vam passar ahir nit; però no dóna treva, el fred és present. Ara, és un fred absolutament lleu: silenciós, absent de vents i boires. És el fred del que la Sarah Polley deia "...hace que me sienta viva".
Enmig d'aquests pensament sento un soroll semblant a l'espècie de bocina amb la que remuguen els vaixells quan marxen, i em fa gràcia pensar que si trec el cap per la finestra, potser em trobi un camió de mudances que la té jurada amb el "monovolúmen" dels veïns. És millor quedar-me on sóc, i donar-me el luxe d'imaginar que faig com el Júlio Manrique a Porca Misèria, que vivia enmig del port.
Vivia en un vaixell que no era seu, al port... però no marxava mai.Com jo.
Enmig d'aquests pensament sento un soroll semblant a l'espècie de bocina amb la que remuguen els vaixells quan marxen, i em fa gràcia pensar que si trec el cap per la finestra, potser em trobi un camió de mudances que la té jurada amb el "monovolúmen" dels veïns. És millor quedar-me on sóc, i donar-me el luxe d'imaginar que faig com el Júlio Manrique a Porca Misèria, que vivia enmig del port.
Vivia en un vaixell que no era seu, al port... però no marxava mai.Com jo.
Ni tansols es pot dir que fòs enmig del camí, era en plena línia de sortida, però preferia quedar-s'hi a viure. Vaja, com montar un iglú a la vora d'un llac d'aigües càlides, però no tirar-s'hi mai.
La gran pregunta és si l'Àlex (el personatge que recrea en Júlio Manrique) és feliç de viure en aquest marge. És només un covard amb pinta de valent o és "panxacontenta" feliç?.
Quan veig "la Porca", quan em plantejo aquestes coses i quan em sento amb sensibilitat per canviar-la, sento que em reconcilío amb la Psicologia i me'n recordo d'aquella nena.
La nena tenia 11 anys, 6è d'EGB, ja no duia trenes ni cues, però seguia comprant el super pop, li agradaven els Take That, però també escoltava els Beatles (que es convertirien en obsessió un any després), es començava a deixar "brucificar" pel germà mitjà però no podia veure el Mark knopfler.
Li començava a saber greu no llegir massa, escribia molt poc però amb passió (com la MariCarmen); a la primera frase, encara que redactés sobre l'alèrgia, li brotàven llàgrimes com oceans.
Volia que la deixèssin sortir d'una vegada, volia fer-se gran de cop, per deixar aquell estat de dona petita.
Aquella nena va dir que volia estudiar psicologia, i qui coi sóc jo per portar-li la contrària!
Ja sabia jo que, en fer-se'm al cap la paranoia de la bocina, havia de venir corrents: "Añadir entrada".
La gran pregunta és si l'Àlex (el personatge que recrea en Júlio Manrique) és feliç de viure en aquest marge. És només un covard amb pinta de valent o és "panxacontenta" feliç?.
Quan veig "la Porca", quan em plantejo aquestes coses i quan em sento amb sensibilitat per canviar-la, sento que em reconcilío amb la Psicologia i me'n recordo d'aquella nena.
La nena tenia 11 anys, 6è d'EGB, ja no duia trenes ni cues, però seguia comprant el super pop, li agradaven els Take That, però també escoltava els Beatles (que es convertirien en obsessió un any després), es començava a deixar "brucificar" pel germà mitjà però no podia veure el Mark knopfler.
Li començava a saber greu no llegir massa, escribia molt poc però amb passió (com la MariCarmen); a la primera frase, encara que redactés sobre l'alèrgia, li brotàven llàgrimes com oceans.
Volia que la deixèssin sortir d'una vegada, volia fer-se gran de cop, per deixar aquell estat de dona petita.
Aquella nena va dir que volia estudiar psicologia, i qui coi sóc jo per portar-li la contrària!
Ja sabia jo que, en fer-se'm al cap la paranoia de la bocina, havia de venir corrents: "Añadir entrada".
1 comentari:
Hola, nomes dirte que si que el Alex es ben feliç de viure alla on viu.
Publica un comentari a l'entrada