Nits obscures de l'ànima

Crec que l'editor del blogger porta des del diumenge passat guardant aquestes paraules com a borrador, és vertiginós veure com canvia la percepció de moltes coses en tant poc temps... però es mantenen els pilars fonamentals d'un text que amagava per una espécie de vergonya que quan vaig començar els blogs no tenia i que no vull mantenir més.

Encara que sigui en homenatge als canvis que estàs fent i perque surti de les meves fronteres el que va ser creat per aquest fi, ho publicaré; no sense abans recordar un vers de cançó que venia d'un poema, musicat:

"Hasta el dolor que tu me haces, da otro sentido a ser del mundo"

El post del diumenge dia 2/12/07:

Molt bé, pren-t'ho com si això fós una capsa o una maleta o un contàiner, m'és completament indiferent.

Jo hi abocaré aquests tres últims dies i quan jo hagi desat la última espurna de tot el que ha fet que m'aixequés del llit pensant que et veuria, llavors començaràs tu a desar tots els gestos amb els que t'has relacionat amb mi fins avui. Un per un. I quantes més ilusions hi avoqui jo, més canviaran les formes de tracte que estem acostumats a dedicar-nos.

I un dia d'aquests em llevaré i tot s'haurà acabat.

I com de totes les anteriors bofetades de realitat, m'en quedaré alguna imatge solidificada que s'acumularà en alguna paret del subsòl, salada com les primeres i les últimes llàgrimes que et dedico. I que vagin on vulguin, com tu.

És més injust per tu que per mi que la història s'acabi amb aquest entreacte amarg.

Com prenen forma ara les frases de la última historieta del concert de l'Ismael. Ja aquella nit pressentia el que està passant ara. Clar que ho sabia, des del primer dia que et vaig veure.

Només que també estava convençuda que mai parlaríes amb mi, que no atravessaríes mai l'estat d'imatge, la composició de joc, de sorna, de tonteria.

Però fins i tot per això ets excéntricament diferent a la resta del món.

I per aquí anirà la meva última autoconcessió, que em regalo perque ja hi ha prou dolor en el text i perque em dóna la gana, aquest moment és meu: La noia de l'Ismael se'n recordava, anys més tard d'acomiadar l'home que la refusava, de la seva história en arribar a les platges que s'assemblàven a la que la veia esperant el mariner que va passar d'ella.

Per a mi el color verd, l'horòscop, els smints, els encreuats... però sobretot el maleït color verd, sempre em portarà a llocs que avui evito, però que demà seran absolutament entranyables. Perque, desenganyem-nos, he disfrutat com una nena petita.

I espero poder pensar el mateix que aquella noia quan veia la platja: "Que tonto fue ese tío, él se lo perdió".

Fi.