Pel que es veu, fins al novembre de 1957 el “párroco de Llagostera” era un germà de la meva àvia.
Sense haver arribat mai a conéixe’l, he sentit parlar durant tota la meva vida de “mossèn Llorenç”.
De petita i fins ara, sempre m’ha xocat que fins i tot la seva germana es referís a ell a cops com a “mossèn Llorenç”.
Ma mare sempre s’esforça a recordar com n’era de bona persona...
En aquells moments tenir un parent dedicat a mossèn era un orgull per la família, imagino... i per la meva àvia ho va ser fins l’últim sospir.
No em podré desprendre mai del fet de presenciar aquell últim sospir de la iaia, d’aquell instant que va marcar les nostres vides i va desgavellar el cervell del iaiu fins a portar-lo al terrible procés de l’alzheimer, que ens va separar per gairebé sempre.
Dic gairebé perquè ni la meva insensatesa de preadolescent ni els entrebancs que vam anar trobant ni la malaltia mental van aconseguir trencar la màgia de la nostra relació. Tinc l’estranya esperança que saps que ho entès tot, amb els anys, iaiu.
A la iaia, quan la vull entendre, puc anar a veure coses seves que té en capses a l’armari vell que em pertanyia quan era petita i que ara serveix per guardar coses com aquestes.
Confesso que el que avui buscava era un diari seu, per arreglar-lo, per saber més d’ella i per construir un proper regal a ma mare, que fa anys d’aquí poc.
Però la iaia només va deixar relíquies històriques alienes als seus sentiments, de vegades no sé si els va cuidar prou...
Documents del seu marit, esqueles de mig barri, fotografies velles, bitllets espectacularment antics...
Quan pensava haver trobat el meu tresor veig que només és una petita llibreta de notes mínimes i desendreçades, però que manté una espècie de llista de despeses seves. “55 pts vestido azul”.
Mare meva, Flora, si sabessis què val avui un vestit blau!
Només hi ha un foto a color i en format modern... els he buscat i certament eren a prop dels meus avis: el Tomàs i la Marta.
Iaius... deu fer un parell d’hores que han enterrat la dóna més afable que hagi conegut mai, la cara pacient, l’amabilitat. La Marta, la mare de la Júlia, la dona del Tomàs.
Els propietaris dels meus primers estalvis, sortosament, que arribaven alguns diumenges amb un somriure eternament dibuixat a la cara.
Els meus germans i jo ens vam encarregar sempre del riure sorollós del Tomàs: imitant el entrenadors del barça, portant-lo amunt i avall per ensenyar-li coses...En fi, això és per vosaltres, pels quatre iaius i per tu, Júlia. Perquè constatis que és cert allò que diuen: ningú no mor mentre se’l recordi.
Sense haver arribat mai a conéixe’l, he sentit parlar durant tota la meva vida de “mossèn Llorenç”.
De petita i fins ara, sempre m’ha xocat que fins i tot la seva germana es referís a ell a cops com a “mossèn Llorenç”.
Ma mare sempre s’esforça a recordar com n’era de bona persona...
En aquells moments tenir un parent dedicat a mossèn era un orgull per la família, imagino... i per la meva àvia ho va ser fins l’últim sospir.
No em podré desprendre mai del fet de presenciar aquell últim sospir de la iaia, d’aquell instant que va marcar les nostres vides i va desgavellar el cervell del iaiu fins a portar-lo al terrible procés de l’alzheimer, que ens va separar per gairebé sempre.
Dic gairebé perquè ni la meva insensatesa de preadolescent ni els entrebancs que vam anar trobant ni la malaltia mental van aconseguir trencar la màgia de la nostra relació. Tinc l’estranya esperança que saps que ho entès tot, amb els anys, iaiu.
A la iaia, quan la vull entendre, puc anar a veure coses seves que té en capses a l’armari vell que em pertanyia quan era petita i que ara serveix per guardar coses com aquestes.
Confesso que el que avui buscava era un diari seu, per arreglar-lo, per saber més d’ella i per construir un proper regal a ma mare, que fa anys d’aquí poc.
Però la iaia només va deixar relíquies històriques alienes als seus sentiments, de vegades no sé si els va cuidar prou...
Documents del seu marit, esqueles de mig barri, fotografies velles, bitllets espectacularment antics...
Quan pensava haver trobat el meu tresor veig que només és una petita llibreta de notes mínimes i desendreçades, però que manté una espècie de llista de despeses seves. “55 pts vestido azul”.
Mare meva, Flora, si sabessis què val avui un vestit blau!
Només hi ha un foto a color i en format modern... els he buscat i certament eren a prop dels meus avis: el Tomàs i la Marta.
Iaius... deu fer un parell d’hores que han enterrat la dóna més afable que hagi conegut mai, la cara pacient, l’amabilitat. La Marta, la mare de la Júlia, la dona del Tomàs.
Els propietaris dels meus primers estalvis, sortosament, que arribaven alguns diumenges amb un somriure eternament dibuixat a la cara.
Els meus germans i jo ens vam encarregar sempre del riure sorollós del Tomàs: imitant el entrenadors del barça, portant-lo amunt i avall per ensenyar-li coses...En fi, això és per vosaltres, pels quatre iaius i per tu, Júlia. Perquè constatis que és cert allò que diuen: ningú no mor mentre se’l recordi.
9 comentaris:
Que bonic... ningú no mor mentre se'l recordi...
Moltes gràcies per aquest comentari tan bonic, Anna, la vida fa el seu curs i tots arribem al final, mentre ens recordin, no hem mort del tot. Sobre mossèn Llorenç, era l'autoritat de la família, aleshores la gent humil no tenia estudis i un fill capellà era un gran honor. Una abraçada matinera.
...per cert, avui un vestit blau és molt més car però l'esforç per comprar-lo és molt més petit que no pas abans.
Molt bonic, en serio, han vingut a la meua memòria tants records.....i com diu sinuaini, mentre recordis a algú, sempre remandra viu al pas del temps, almenys es el que pense jo.
Per cert, a mi tb hem diuen Tomàs....
Que bé que encara quedin tomassos, em pensava que era un nom en extinció...
Quin post més tendre...i què bonic recordar.
Celebro que us hagi agradat, és molt emocionant seguir retrobant connexions amb els i les àvies. Quan més gran em faig més em veig com a successora de les seves emprentes. Em sento "en deuta", sobretot lligada a la condició de dona de les àvies. Crec que he de fer-me digna de les llibertats que elles no van tenir, i copiar la fortalesa que sí disposàven i demostràven elles.
ais, m´has arrancat unes llagrimetes...
m´ha encantat este post, i les últimes línies també: els propietaris dels meus estalvis, sortosament...
aiiis els iaios...
Publica un comentari a l'entrada