diumenge, 17 de desembre de 2006

Vida i miracles de la taula del costat

La veritat és que avui, un dia més o menys com el teu. Ni dolç ni àcid, ni amarg ni salat. Avui no tinc tantes ganes d'explicar-ho com em pensava que ho faria. Per moltes llibretes que em compri, mai m'acabo expressant com ho hagués fet en el moment original. Tan li fa, la qüestió és desfer-me del silenci.
Vida i miracles de la taula del costat:
El full comença a doblegar-se sense res escrit. Segueix fent-me molta vergonya escriure en un bar.Em sento molt observada. Com en tants llocs i en tantes situacions, però he de fer l'esforç. Escriure és, també, un exercici de fe en una mateixa, un moment de calma física però de tempesta mental que reorganitza al seu pas l'ànim i l'ànima.
Suposo que el més sensat és començar pels contes, ho trobo molt més realista que intentar crear coses molt més llargues. Almenys ahir un vers em va fer llevar del llit per no perdre'l, o per no perdre'm, perque la idea s'agafava a la meva memòria com els que, a les pel.lícules, són a punt de caure des de la part superior d'un gratacels.
En fí, passen els minuts i res. Tantes coses que em vénen al cap normalment! Per la finestra només veig rodes, cames que van amunt i avall. Al costat els treballadors de l'escola del davant despotriquen de la feina i es barregen entre el soroll dels gots i el rumor d'altres converses rutinàries i descafeinades, amb sacarina.
Estic cansada que tot sigui tan real. Aquesta és la frase, això és el que sento. No puc evitar somiar desperta a totes hores, no puc, em manté il.lusionada, però de vegades fa que et cansis de que la realitat s'hi assembli tan poc al que voldríes. He trobat dues frases bones, juntem-les: Estic cansada que tot sigui tan real. Almenys ahir un vers em va fer llevar del llit per no perdre'l, o per no perdre'm.
Encara que normalment (quan escric) em dóna la cruel sensació que tothom em mira, avui estic força més tranquil.la. Però l'home que tinc més a prop (un d'els treballadors de l'escola) em va mirant de tant en tant amb curiositat. I la veritat és que avui no em molesta, ni fred ni calor. La veritat és que m'adono que la ment em dicta totalment el que escric. Que m'estic dedicant a escriure el que penso: sense contes ni històries. No és tan estrany ni em sembla malament. L'home curiós segueix exercint com a tal. Suposo que és professor (de l'escola) i l'emociona lleument veure una noia jove aturar-se en un bar a escriure en una llibreta diminuta, cansat dels seus alumnes desmotivats i fugidíssos.
Emocionar-se lleument... m'agrada la imatge. No és curiositat que el subratllat que li he dedicat hagi sortit més ferm i gruixut que la resta. Gràcies senyor curiós. En realitat estem més de mitja vida lleument emocionats. O potser més aviat és un estat de supervivéncia de l'ànim. Novament una imatge tremenda.
Ara se sent una dóna (companya de feina, de l'escola, de l'home curiós) que té una veu ruda, gruixuda, molesta. Una veu que taca, que esquitxa, que la desmereix. Però gràcies també, sra de la veu ruda.
En canvi l'home curiós i la que sembla ser la seva nòvia (també professora, també companya de feina) ténen la veu més generosa, que els fa més guapus del que realment són. Ell és massa normal per ser atractiu, però ella té una bellesa callada i tèbia, que tot i el seu silenci, destaca harmónicament i dignifica l'ambient de la taula, on hi ha una clara supremacia de dones com la ruda. L'home curiós és l'únic home, però se sent cómode, sembla que li agradi escoltar-les (o escoltar en general) i mirar (si no de què tanta curiositat!). Gràcies taula del costat.
Sembla mentida que el primer dia d'una llibreta es converteixi en una redacció sobre la vida i miracles de la taula del costat. TOMA!!: Ja tenim títol.
Poc s'ho pensen ells... en realitat és divertit. Ara riuen i espurneja la sorna dels comentaris.
Transcripció gairebé idèntica d'una llibreta petita comprada en un basar xinès d'aprop d'un bar amb un ambient molt més lleig que el de la imatge.