És curiós veure com dues cares d'una mateixa cosa poden distar tant entre sí. Barcelona, aquesta tarda, ha començat com una odissea de gent amunt i avall que et passa per la cara les 520 bosses de la compra i ni tan sols es molesta a girar-se per fer, si més no, una cara de disculpa.
I ha acabat com una bonica postal del centre il.luminat com mai.
L'Andrea i la Raskoleta m'esperàven "a rambla del raval amb c/hospital" deia el missatge, per posar-nos al dia de les vides que portem des de que no som companyes de classe.
Com sempre, em perdo el dinar i apareixo a l'hora del tallat.
Comencen els consells, la mala però carinyosa mania de dir-me pel cognom, els "està claríssim" barrejats amb "no ho sé, eh, no ho sé"... Torna la nostra marca personal, que es caracteritza per no parar de xerrar de les nostres vides sentint-nos adolorides però, alhora, arrencar a riure cada cinc minuts.
Avui me les he mirat una mica més des de fóra, els "dramons" per aquest cop eren seus i jo tenia temps de mirar-me-les dissertar, insultar y entronar mig món... Podía riure amb elles quan descobríen la meva cara d'espant davant de depén quins comentaris.
Ara que ho recordo tot i en faig un resum ràpid entenc, encara amb més força, que me les estimo moltíssim i que m'encanten les nostres contradiccions.
La imatge que acompanya el post és de l'entrada de la facultat on vaig estudiar amb elles Educació Social. No fa massa díes, pujant cap a Psicologia, vaig veure que algú havia tret la cadira de classe a un dels nostres racons.
2 comentaris:
Hola, Anna,
Felicitats pel blog nou, a mi també m'ha costat deixar blocat, però és que darrerament se'm perdien els posts. Així és la vida, s'han de prendre decisions, renunciar és triar, que diu la cançó. Una abraçada i bona entrada d'any...
I quan passen els anys i veus el camí recorregut i que aquelles amigues continuen allà... és excepcional. I hi ha èpoques en què tot són alegries i èpoques que sembla que s'apleguin les desgràcies, però, tot plegat, conservar aquestes amistats, sense cites obligades, sense compliments... és genial :)
Publica un comentari a l'entrada