La 2a independència: el gran salt

Ja sabeu que darrerament no torno perquè sí ;) però, de fet, estava a punt de tancar el blog i en moments com aquest me n'alegro de no haver-ho fet...

... la meva companya de pis se'n va a viure amb el seu company (no de pis, sinò sentimental), tinc un parell de mesos (aprox.) per trobar un pis nou i he decidit que, tot i que arrisco molt econòmicament, sigui només casa meva.

He viscut amb avis, pares i germans; he estat en un pis erasmus a l'estranger; he compartit pis amb una amiga de tota la vida... el cicle vital "clàssic" recomanaria un nòvio i allò de "formar una família". No treuré pit dient que m'agrada més ser single, a lo "mujeres alteradas", però tampoc em deprimiré, les setmanes que fa que estreno soledat han estat una sorpresa molt agradable.

Ara bé, els primers "montar i desmontar" m'estan portant a pensar seriosament que quan ma mare m'agobia demanant-me que m'arregli més ("nena, posa't talons, arregla't més, estigues una mica pel tema...") està, en realitat, intentant evitar que els processos Ikea i jo ens trobem desamparats... cert, Mama, la clau era tenir a mà un home manetes...

... però no tot està perdut, estic disposada a fer una brigada d'amics benèvols i enganyar-los a base d'olles de pasta per veure si m'ajuden a construir un piset de soltera... un piset, vaja... ;)

Com tornar?!

He tornat :)

Voldria que això fos una mica menys personal, potser perquè estic empapada de senyals d'alerta de seguretat a Internet que quan vaig començar a fer blogs ni s'intuïen. Sembla, per tant, que el que publiquem hagi de deixar de ser tant personal, i haguem de parlar més aviat d'interessos, de gustos o d'afers professionals. D'entrada no em sembla malament fer-ho, però sé que el meu tarannà es decantarà tard o d'hora per l'essència que em va portar aquí.

A més, no ens enganyem, no és tot el que fem absolutament personal? Ui, aquesta pregunta té un sospitós tufillu a Carrie Bradshaw... recalculem ruta...;)

El que faig professionalment, en part, està reflectit al meu taulell de suro virtual: ProfeTic. Però la filosofia d'Scoop.it és la del retuiteig, més que no pas la de la generació de continguts propis.

Una opció, per tant, que no em sembla gens despreciable, és mostrar aquí el que suposa dedicar-me professionalment a l'Educació Social, formar part d'un equip que es mou entre l'educació, la pedagogia i la psicologia. 

Són temes molt més linkables a tot arreu, que mouen interessos igualment personals i que ens uneixen, al final, amb el que hem viscut tots al llarg de la nostra vida.

Tiraré del fil i, si us interessa, estaré encantada de compartir-ho.

Tornaré

Ahir vaig rebre una petita bronca que em recordava que fa mesos que això no s'actualitza... cert!

El més fàcil seria respondre el mateix que vaig dir verbalment: És que no tinc internet a casa. O parlar de totes les coses que han canviat des de l'últim post: no tenia feina, ara en tinc dos; vivia a casa, ara ja m'he independitzat; tenia adsl a full, ara espero una wifi col·lectiva que diuen que instal·laran aviat...

L'essència, però, i tot allò que vull que passi -recordem: "Som el que ens falta"-, segueix intacte. Amb variacions degudes en part a l'atzar, en part a la meva lluita per a ser millor. Però segueixen.

La malaltia que es va instal·lar en la familia ens deixa viure, de moment, i ens està permeten passar unes bones festes. Cosa que aprofito per desitjar-vos a tots plegats. 

Al vespre vaig rebre una altra petita bronca per altres històries, i aquest cop el que vaig respondre sí que em serveix íntegrament: "Tornaré".

Abraçades!!!

Sola?!

He de donar solemnement la raó a tots aquells que em deien que valia la pena fer coses sola. Els he d'agraïr aquest passeig d'avui per la barceloneta, la marató fotogràfica amb i sense Instagram!, la claredat mental, l'alegria callada. A tots ells i al mar barceloní: tremendes gràcies!! Ah! I al meu IPhone jajaj que deia el Sabina que amb un llibre mai s'està sol... I no li trec raó! Però l'Iphone, per estrany que pugui semblar, és un tremendo company de viatge.

He de seguir

Fa uns dies volia escriure sobre les segones oportunitats, perque semblava que l'enfermetat havia donat una treva a la nostra família. Portàvem mesos molt tranquils; tant, que haviem tornat a oblidar el valor de les coses petites. Tornàvem a preocupar-nos per tonteries i aquestes coses que fa la gent que té motius per a saltar d'alegria, però no ho fa, només va tirant.

Ni tansols una família com la meva pot dir que té motius per al desànim, perque ens queda encara l'esperança que les properes proves surtin bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança, però s'obliden del dolor dels minuts, hores i dies que cal esperar mentre es constata si hi ha o no motius per esperar coses bones.

Mentre espero, he de tirar endavant uns exàmens que no em sento amb forces d'afrontar. De fet, he aguantat amb força fins al moment en que he recordat que mun pare va ser l'únic que, quan va saber que volia fer la segona carrera que ara em costa tant d'acabar, s'hi va posar de cul. Mesos més tard vaig saber que explicava als demés que estava orgullós de mi. Són el tipus de tonteries i contrasentits que es fan quan oblides que no seras aquí per sempre.

Ahir mateix m'insistia en que no perdés més temps i em posés a estudiar pels dos últims exàmens d'aquesta carrera. Per això em rebenta estar-me quedant sense forces per fer-ho. Per això m'he sentat a escriure i a buidar el dolor aquí. Per això, per tot plegat, he de seguir intentant-ho.