dimarts, 24 de juny del 2008

Lluny de nou per primer cop

La millor manera de saber quan una cosa comença a anar bé és el moment en que ja no "cou" comunicar-la, parlar-ne amb veu alta.

Evidentment existeixen diferéncies interpersonals en aquest tipus de valentíes relacionades amb les habilitats socials, però en general a tots ens costa parlar del que ens fa mal i, en siguem conscients o no, el dia que ens descobrim parlant sobre allò que ens ha rossegat per dins durant un temps, ens n'adonem que ho hem superat, que ho hem deixat enrere.

M'agrada la combinació dels dos verbs: no només deixar enrere sinò també avançar i quedar en una posició superior respecte la situació anterior. Quan s'assimila alguna cosa, s'aprén i per tant, hom queda una mica per sobre de si mateix del que era abans. Aprendre és créixer.Créixer és superar-se.

He trigat uns díes, segles potser... però avui hem veig fent aquest exercici de comunicació oberta que tanca la ferida: fa una setmana van acomiadar-me de forma totalment improcedent de la feina que he fet durant 4 anys, amb variables però a la mateixa empresa i gairebé sempre amb el mateix company de feina, que ha estat acomiadat amb les mateixes formes.

Crec que, per primera vegada i sense que serveixi de precedent, són les circumstàncies i no jo mateixa les que aplanen el camí.

Hi ha tantes coses rovellades, tanta il.lusió congelada durant anys que no he deixat sorgir per conveniéncies com les de seguir una rutina, complir una feina que no era per a mi, dubtar de mi. No senyor.

S'obren les portes i l'empenta em ve donada des de fora, no puc tenir a sobre la barra de no creuar-la amb ímpetu, ni que sigui per veure què es cou allà fora, què passa en la nova aventura que m'espera que no és altra que la del TEMPS (i el temps també són els diners, la disponibilitat, en definitiva). Especialment, temps per a mi.

Potser no podré evitar sentir pors molt típiques i conegudes per a mi, però la il.lusió no la puc perdre, ara que tinc davant un repte pel que val realment la pena "guanyar-se la vida": treballar per a mi.

De moment me'n vaig uns dies sola a veure com se'm dona això d'escriure, o això de pensar.
Després m'hi acompanyaran alguns amics.
I Berlín i NY donaran els últims tocs de color a un estiu de veritat, amb totes les lletres i els tons.

Finalment, tocarà cercar una feina millor i seguir... com sempre, seguir... com mai fins ara ho havia fet.


diumenge, 15 de juny del 2008

Quan siguis gran?

No havia pensat mai en el significat exacte de "la fi de la innocència" fins el moment en que vaig descobrir que patia un conjunt de visions sense retorn que semblaven petites bofeteades com les que es donen als que es maregen: les dones per insignificants, però són cops.

Doncs això, un dia desconfies d'un petit gest d'algú, un altre dia deixes de mirar a algú perque sobreentens que tampoc us posareu a parlar, un tercer dia no et truca tal amic i ja no t'estranya, un cuart dia recorres un carrer suburbial sense pensar en el carrer... i així, fins que et trobes reconeixent que han canviat molts esquemes i que pots optar per alegrar-te'n ("ui que bé m'he fet gran, patiré menys, seré més racional, m'entendré millor amb el veí") o donar una patada a la pared ("no, no i no! qui o què m'està rentant el cervell, per aquí no passo!").

Però de cop agafo la meva neboda i li ensenyo les flors del jardí de muns pares una per una, encara que mai m'han agradat les flors i veig com les agafa, com alucina amb els colors i com segueix les meves explicacions tot i no entendre encara un borrall del meu llenguatge... i penso que no tot està perdut.

Llavors suns pares me la fan posar a dormir perque "està cansada" i la Sara em mira com dient "Què ha passat?" I em donen ganes de dir-li "Doncs ja veuràs quan siguis gran...".




divendres, 6 de juny del 2008

Dilemes en verd poma

Ara resulta que encara que els mitjans diguin que s'ha fet un estudi sobre el tallatge mitjà de les espanyoles i se suposi que en aquest s'ha acceptat la forma de pera del cos de moltes dones... no! encara no! vas a comprar roba i et trobes "descalabros varios" o bé no es passa de la 38 en cap pantaló de la tenda, o bé resulta que en un fabricant tens una 40 i en el que ha fet els pantalons del costat, a la mateixa tenda, vesteixes una 44 o hi caps a la mítica 38.
Per no parlar de la brillant idea que he tigut de mirar-me uns pantalons blancs, per allò de que ve l'estiu... qualsevol imperfecció del cos queda subrallada amb fosforito elevat al cub a l'instant d'enfundar les cames i el cul en uns pantalons blancs i radiants. Descartats.

I dius... va, farem cas del que de vegades diu la mama: "ai, no portes mai faldilla". Però resulta que o et va pels turmells o ensenyes les idees... i si no, trobo un model que sembla fet per a mi però resulta que han fet una especie de "plisados" que fan que, posada, la faldilla no tingui res a veure amb el seu estat original.

I fins aquí hem arribat, sentir-se estafada per una inofensiva faldilla grisa amb lila degradat al final ha estat massa per una tarda que pretenia ser un regal "post-exàmens".

Llavors ha arribat "el colófó", dic... oita! un vestit.
Verd poma, botons, creuat i de la mida que jo vull... la maniquí está preciosa, veurem com em senta a mi.

Faig mitja hora de cúa pels emprovadors perque una colònia de guiris enfervoritzades pels vestits de fil amb colors espatarrants han decidit envair la zona.

Per fi em toca a mi:

Noia de l'emprovador:- Quants en porta?
Jo: - Crec que 4
I em dona la tarjeteta aquella que fa tanta ràbia, on a més s'hi llegeix un 3 del tamany de França, dec tenir poca credibilitat o cara de bona persona (em concedeix l'honor d'intentar robar una peça?).
Entro per fi, quan aconsegueixo calçar-me el verd poma, que té molts més models de botons dels que mostrava a simple vista, veig que és molt més curt que el que duia l'anoréxica de plàstic blanc.
Surto sufocada de tanta injustícia téxtil de l'emprovador i me'n vaig directa a la "3x4":

- Perdona, és normal que aquest vestit quedi curt?

Noia de l'emprovador(en endavant N.E. jjajaj): - Sí, va com va.

Aaaah coi, estem davant del típic cas del vestit variable... i jo "con estos pelos".

- Tens uns leggins per emprovar-me'l amb pantalons a veure com queden?

N.E. -Ui... en tot cas la meva companya.

I la companya em diu:

N.E.2/companya: - Perque no vens un dia de cada dia i en busquem uns que quedin bé amb més calma?

Un crack del màrketing, aquesta última, i la qüestió és que he decidit fer-li cas.
No em vull perdre el capítol "Com combinar el verd poma en una tenda desèrtica de guiris".

A sobre és d'aquells que s'arrugen que fa por...