Divendres de matinada, en arribar a casa, vaig sentir un soroll estrany.
Des de la porta d'entrada no es poden sentir els ronquidos de mun pare i la foscor, per molt impresionant que sembli, no té cap so especial... o sí...
Per una persona com jo, incapaç de veure una pel.lícula de por per molt fluixeta que sigui, un sorollet inusual en una casa (tot i que sigui la pròpia) fosca, de matinada, pot esdevenir tot un via crucis.
A més, en aquestes situacions, mai sé si anar corrents cap a l'habitació o caminar lenta per no alterar les activitats dels hipotétics habitants fantasmagòrics jajajaj.
Quan ja no podia encongir-me més ni inspeccionar més racons de la casa ni afegir més plecs a la cara d'angúnia (que anava agafant la forma d'una pansa insípida i poruga) em va semblar sentir... el Quique González...!
Molt tímidament, s'erigia entre l'espectre audio-sigilós un fil musical amb la veu dolorosa, d'eterna queixa, del Quique.
El seu crit dient "ya sé que estás en otra, amor" va desvelar els meus dubtes i va fer evair-se totes les pors inexplicables (fòbies?).
No un negaré que hi poden haver molts tipus de fantasmes, però no em cuadrava molt que s'haguéssin aficionat al cantautor madrileny, a la seva edat fantasmil...
Va ser així com vaig descobrir que el meu mp3 duia encés i sonant des del migdia, potser abans i tot, quan un company de feina va petar la bombolla en la que em tanco per caminar pel carrer amb la meva música i va compartir el camí amb mi una estona.
Mentre em reia de mi mateixa, desfent els llençols, pensava que des del trencament de la bombolla fins el descobriment de Quique González amb llençol i cadenes, tot el que havia fet havia tingut una banda sonora amagada a la bossa, que m'havia acompanyat com un amant discret, com una pluja sigilosa... com les coses que no deixen de sonar però no pugen el volum per no molestar-te.
La sortida de la feina, el café abans de classe, les classes de memòria humana i avaluació psicológica, el sopar a casa el Jordi i l'Alícia, les hores al Pub Mediterràneo (tornaré per escoltar millor l'Òscar!), la trucada dels de la feina que resulta que están en un bar de Gràcia,el camí cap allà amb la Laura i el Dani, el Bar El Cine de Gràcia, el camí en cotxe, el Nitbus i el camí fins a la porta de casa.
Tot plegat va tenir una BSO constant. La meva vida semblava un reportatge de després d'un partit del Barça d'aquells de luxe i jo sense saber-ho. Vaig protagonitzar una estona d'aquelles de les pel.lícules en que ningú xerra i només veiem la protagonista caminant amb cara de sentir-se realitzada, mig somriure per Hide park, i qualsevol cantant a lo Whitney remarcant que ella és totes les dones jajjaja.
La meva vida va tenir fil musical personal i intransferible, i jo sense saber-ho.
