Benvinguda al món, Sara!

Gràcies Sara, ha estat increíble haver-te vist ja per fí.

Gràcies per fer cas de la tieta i néixer abans d'hora però fóra de perill i a més per sortir just un dia abans de convertir-te en escorpina, te n'has lliurat i seràs balança... molt bé nena!

Només m'has apretat el dit petit demostrant-me el teu reflexe de prensió, només he vist com badallàves i feies unes ganyotes extranyes, només he vist com prenies el pit de la teva mare... i ja estic orgullosa de tu.

A partir d'aquest primer "apretón de dit" comença la nostra vida compartida, no sé si ho has notat però tota la capacitat d'estimar de la teva tieta estava en aquest dit que has presionat: un instant gairebé inconscient per tu, una eternitat per mi, un moment de concentració absoluta de bellesa, un instant que et reconforta i que et regala tota la pau de l'univers.

Tant de bó haguéssis tingut ja tots els sentits desenvolupats per percebre la cara de la teva mare, l'absoluta ilusió del teu pare (el meu germà) i del teu tiet, l'embobament del avis... Sara, si ens haguéssis vist!

En fi, em queden molts dies de reobrir el llibre de psicologia del desenvolupament per reconéixer els teus canvis, molts contes per explicar-te, molta molta vida per compartir i per convertir en bellesa, com avui.

Benvinguda al món, Sara!

Vertígen geogràfic

No està gens malament... Aquesta és l'entrada nº60 del 3er blog que tinc.

Avui he constatat que aprenc poc i de manera lenta, però vaig aprenent i de tant en tant me'n faig especialment conscient. En pocs anys he crescut una barbaritat, en un procés semblant al desenvolupament dels més petits, que en mesos no els reconeixes: ténen 50 paraules més al vocabulari qüotidià, les dents noves enfilen el somriure abans buit... i tantes altres coses que apreciaré millor quan neixi la Sara (la meva neboda, que ja té data d'arribada al món: 29 d'octubre).

Com tot a la vida, aquest creixement sobtat té clarobscurs, fluctúa i pren forma de corba de ying i yang. Després de la tempesta arriba la calma, i amb ella m'he trobat el panorama general del meu mapa del món davant meu.

La geografia, en algunes de les zones avistades, ha agafat tendéncies abruptes i on hi havia prats humits ara hi ha roca. S'hi han fet coves, cavitats que miren endins i alhora ofereixen aixoplug i entrada lliure.

Sigui com sigui, tot plegat queda erosionat per un vent de vertígen.

No vull perdre la confiança en la gent, vull seguir-me trobant persones que em reconciliin amb el món... No vull perdre la tendresa, la sorpresa, l'expresivitat, el ritme... perque em dóna la sensació que quedaré sesgada, que ja no representaré les meves esséncies, que em convertiré en una de les persones incolores, tristes i aburrides que passegen de vegades per mons absurds.

Fer-se gran no ha de ser això... ni créixer ha de ser múltiple de perdre la innocéncia... no em dóna la gana.

Imatges de la memòria: de la iaia a la Marta.

Pel que es veu, fins al novembre de 1957 el “párroco de Llagostera” era un germà de la meva àvia.
Sense haver arribat mai a conéixe’l, he sentit parlar durant tota la meva vida de “mossèn Llorenç”.
De petita i fins ara, sempre m’ha xocat que fins i tot la seva germana es referís a ell a cops com a “mossèn Llorenç”.
Ma mare sempre s’esforça a recordar com n’era de bona persona...
En aquells moments tenir un parent dedicat a mossèn era un orgull per la família, imagino... i per la meva àvia ho va ser fins l’últim sospir.
No em podré desprendre mai del fet de presenciar aquell últim sospir de la iaia, d’aquell instant que va marcar les nostres vides i va desgavellar el cervell del iaiu fins a portar-lo al terrible procés de l’alzheimer, que ens va separar per gairebé sempre.
Dic gairebé perquè ni la meva insensatesa de preadolescent ni els entrebancs que vam anar trobant ni la malaltia mental van aconseguir trencar la màgia de la nostra relació. Tinc l’estranya esperança que saps que ho entès tot, amb els anys, iaiu.
A la iaia, quan la vull entendre, puc anar a veure coses seves que té en capses a l’armari vell que em pertanyia quan era petita i que ara serveix per guardar coses com aquestes.
Confesso que el que avui buscava era un diari seu, per arreglar-lo, per saber més d’ella i per construir un proper regal a ma mare, que fa anys d’aquí poc.
Però la iaia només va deixar relíquies històriques alienes als seus sentiments, de vegades no sé si els va cuidar prou...
Documents del seu marit, esqueles de mig barri, fotografies velles, bitllets espectacularment antics...
Quan pensava haver trobat el meu tresor veig que només és una petita llibreta de notes mínimes i desendreçades, però que manté una espècie de llista de despeses seves. “55 pts vestido azul”.
Mare meva, Flora, si sabessis què val avui un vestit blau!
Només hi ha un foto a color i en format modern... els he buscat i certament eren a prop dels meus avis: el Tomàs i la Marta.
Iaius... deu fer un parell d’hores que han enterrat la dóna més afable que hagi conegut mai, la cara pacient, l’amabilitat. La Marta, la mare de la Júlia, la dona del Tomàs.
Els propietaris dels meus primers estalvis, sortosament, que arribaven alguns diumenges amb un somriure eternament dibuixat a la cara.
Els meus germans i jo ens vam encarregar sempre del riure sorollós del Tomàs: imitant el entrenadors del barça, portant-lo amunt i avall per ensenyar-li coses...En fi, això és per vosaltres, pels quatre iaius i per tu, Júlia. Perquè constatis que és cert allò que diuen: ningú no mor mentre se’l recordi.