Ja sóc lliure :)

L de Lliure

Demà a primera hora del matí m'examino per cinquè cop de la part pràctica del carnet de conduir. Aquesta mateixa frase en sí mateixa esdevé en part terapèutica: en primer lloc, perquè em fa vergonya dir en veu alta que ja van cinc cops i en segon perquè implica escampar les pròpies misèries com qui estén la roba i ha de penjar les calces "de modar" davant dels veïns.

Intento posar-li humor i alguna que altra filigrana literària per fer-me el tema amè a mi mateixa, perquè les/els que hagueu patit mínimament amb el carnet, sabreu que porta força mal de cap...

Demà serà l'últim examen. Compte! No és que sigui tan optimista que sàpiga segur que aprovaré, ans al contrari, ho veig realment negre. Però és que la nostra estimada DGT obliga a estar-se molts díes d'espera entre examen i examen a partir del tercer, i jo en 23 díes marxo d'Erasmus a Itàlia, com ja us he dit.

Si suspenc, ho hauré d'intentar quan torni, o ho deixaré per sempre; en funció de la meva força de voluntat o del mal que em faci pensar en la quantitat exagerada de diners que m'ha estat implicant "la broma".

La de demà serà una lluita entre els nervis, l'atenció, la concentració, les senyals de transit, el tarannà de l'examinador/a i la sort. Tot plegat es pot resumir en el primer substantiu de l'enumeració: si aconsegueixo controlar els nervis, aprovaré. `

Però em temo que això últim és gairebé una utopia.

En fi... Espero tornar a l'escala de veïns/bloggosfera amb bones notícies!

Crec que mai una lletra havia tingut tanta importància per a mi :S

Por aigualida

Us escric mentre espero que es refredi una infusió que diuen que relaxa, només ho diuen, perque a mi no m'ha fet mai grans efectes, però ja sabeu el que també diuen de l'esperança...

Us escric en plena hora de les bruixes, però enmig d'una conjura perque marxin del tot. Viure és espantar les pors, de vegades (au, polromeu, ja tens què citar jjajaja).

Fa poca estona ha marxat una amiga després d'una sessió de "balconning": hem despatxat pors pròpies i alienes al balcó de casa.
Hem arribat a una conclusió potser molt comuna, però crec que encertada: Tots tenim milions de pors que, al final, podriem descobrir com a cosines germanes de les pors dels del costat i, fins i tot, d'aquells que són al costat i que semblen tan segurs de sí mateixos.

El quid de la qüestió és avançar-se a elles, no deixar que provoquin paràlisis vitals, no deixar-les entrar a casa més enllà del rebedor... perque es queden a viure.

Demà m'espera el temible retorn a les pràctiques de cotxe, és clar que fa por, però enlloc de deixar-la passar l'he diluida en una infusió i l'he petrificada en aquest post... i pobre d'ella que passi del rebedor! :)

Paraules en color

Hi ha coses que, per ser apreses, porten tota una vida... o gairebé.Porto unes setmanes aprenent italià, aprofitant part d'una beca amb la que marxaré 9 mesos d'erasmus a Itàlia, el curs que ve i en paral.lel a un infernal procés d'aprenentatge per a treu-re'm el carnet de conduir (la paraula infernal no és, en aquest cas, una metàfora).

No entraré més en el tema del carnet perqué em fa mal fins i tot parlar-ne.

Dèiem que estic aprenent un noi idioma i encoratja el procés de fer-se amb noves maneres de pintar la superfície de les paraules. A més, després de tant de temps aprenent anglès és una maravella aprendre una llengua que realment pots fer teva gairebé instantàniament. Compte! Això no vol dir que l'italià sigui tan fàcil com tothom diu. Certament no és complicat, però ens haurieu de veure construïnt plurals i temps verbals per saber que no tot s'acaba en saber dir "piccolo" i "cappuccino".

Entre tant d'aprenentatge m'enfronto a pensaments altrament multicromàtics: alguns de clars i brillants, que em fan pensar que podria aprofitar l'adquisició de noves formes de coneixement a la meva destrossada autoestima. D'altres, de molt més obscurs, em recorden que estic cansada de tant d'estudiar i que em corre pressa per viure més pausadament (quina contradicció!) i que hauria d'evolucionar cap a altres coses.

En sortir de classe, una amiga em recorda que penso i analitzo massa. I m'encoratja que em recordi que mantè la condició d'amiga des de que ens afartàvem de chuches de ben petites. El meu derrotisme continua intacte, i no pot ser. És de les poques persones que pot estampar-me veritats sense sucre a la cara sense que em facin mal... moltes gràcies, scrittora!

Entre tanta idea, de vegades, cal fer cas a imatges ben simples... ecco! Un esempio:

Reaprendre a pensar, recordar-me de somriure

Venga, va, que actualitzo jjajaja

MOLT BON DIA, ho dic a consciència i amb totes les lletres. I espero, senyores i senyors, que ho llegiu com a mínim igual. I a poder ser, amb alegria.

No és que estigui eufòrica... però estic contenta i feia tant que no ho estava de veritat que ja no me n'adonava. Aquestes coses fan fredor quan te n'assabentes... buf...

M'he llevat pensant en parlar-vos de l'ansietat, una mala amiga de la que tampoc ens lliurem els aspirants a psicòlegs i que, a més, ens converteix en els pitjors "malalts", com els metges :)

Doncs sí, volia parlar de coses d'aquestes però fa bon dia, inexplicablement hi ha una orquesta de batucades i ritmes d'aquests al carrer de sobre de casa que sóna fantásticament, i estic viva tu... jajaj

L'altre dia vaig pensar que no em dona la gana subestimar-me, no deixar-me passar ni una, estar tot el dia fotent-me com una bronca interna com si no em fés res bé... anda va, tros d'animala, a viureeee! Tranquils, tranquils, no m'he tornat boja, però a la veueta de dins més val parlar-li amb humor.

Us recomano una de les medicines que millor m'estan anant: Antònia Font!!!