El meu Erasmus

No és la millor imatge del món... però és la meva. No és el millor Erasmus del món - alguns me l'havien pintat com un autèntic oasi - però és el meu... molt millor dit: està sent el meu. I com em van dir per aquí: è una volta in la vita!

La veritat és que jo tenia por de la primera setmana, i va resultar ser la millor. Potser era previsible que fos així, però realment jo no ho esperava. Amb la distancia es veu com a més previsible l’efervescència que tothom va deixar anar en trobar-nos, en descobrir la petita ciutat, en relacionar-se amb els demés.

En tot el que feien mostraven la cara més amable que posseeixen, però les setmanes següents van anar destapant aquells que només mostraven una part de la cara, o una cara que té poc a veure amb la real.

Des que vaig arribar he viscut moltes coses, però per treure'n una de les positives, diré que em sento des que esperava a la terminal d' El Prat fins avui, molt orgullosa d'haver fet aquest pas i d'haver-lo fet sola. Ara bé, si d'alguna cosa em sento veritablement orgullosa és de saber del cert que la cara que vaig mostrar aquella primera setmana és la mateixa que mostro avui i la que veuríeu qualsevol dels que no em coneixeu si avui ens presentessin.

Sempre he valorat l'autenticitat com a quelcom remarcable però alhora pensava que era pròpia de gairebé tothom... santa innocència... estic aprenent que, tampoc en això, no hi ha un pam de net!

Òbviament no tot són queixes, també sé que al Juny me'n portaré amics de veritat del Sud d'Itàlia (tant d’origen espanyol com autòctons), sé que tinc molta sort de poder estar un any "in giro", assaborint un país que em porta enamorant des de gairebé sempre amb la sort de qui té temps... Pompeia, Nàpols, Roma a fons, Bari, Termoli... i tot el que queda!

Si no ho heu fet, us recomano enormement que assaboriu Roma fins l'últim detall i que baixeu un dia a Pompeia, un dia assoleiat que us permeti veure des de la circumvesubiana (metro exterior) Capri a una banda i el Vesuvi a l'altra... us quedareu sense paraules!

No obvieu, tot i que us rebenti com a mi, el museu vaticà... em van caure les llàgrimes a la Capella Sixtina i em va anar de poc davant l'Escola d'Atenes...

Arrivederci veïns!!! ;)

Escapar amb calma

Avui fa 23 díes que sóc d'Erasmus, com sabeu al sud d'Itàlia. Potser perque ahir no va ser una de les grans nits que hem viscut per aquí, avui han quedat inaugurades les meves ganes de tancar-me dins una closca de cargol i escriure aquí de nou.

Mun pare està ingressat perque el seu cor segueix fent de les seves i això, lluny de casa, per molt bé que t'ho passis, per moltes experiències que et fan espabilar i crèixer... pesa, i pesa molt.

Avui m'he llevat amb moltes ganes d'escoltar Sau i amb la idea del Forward, la tecla típica que tots hem vist algún cop com a ffwd, com a símbol de les ganes de passar ràpid per certes coses. Seria boníssim poder-la clicar per passar per alt cançons que no interessa que escolti el nostre fil musical interior.

Sortirà el sol, ho sé, però de moment... calma i forward!

Petons!

Via Benevento, 20

Aquest és l'escrit que vaig entregar, entre d'altres fulls personalitzats, als amics que van venir a la meva festa de comiat. Vodria compartir-ho també amb vosaltres, veins bloggers:

Vaig trepitjat Itàlia per primer cop l’1 de Febrer de 1999, Firenze (Florència) per ser més exactes.
Hi anava amb un viatge de l’Institut per celebrar el final de l’antic BUP que algunes de les que sou aquí veu compartir amb mi directa o indirectament.
Firenze va ser la primera de les meves tres opcions el curs passat, quan vaig omplir la sol·licitud per marxar d’Erasmus. O potser la segona, perquè La Sapienza –facultat central de Roma – em feia tanta o més il·lusió. Finalment, per tradició universitària, vaig escriure Bologna.
Recordo el moment d’entregar el full… Si hagués tingut mínima confiança amb el secretari de la facultat, hagués tancat el ulls i li hagués entregat el paper mig cridant “ñiiiiiii” (feia cosa, vaja…).
Però tant aleshores com ara mateix, tinc clar que tot plegat ho he fet per deixar de trair la noia que va trucar sa mare des de Florència i li va dir: “Em vull quedar aquí”. Que és la mateixa que tenia el cor accelerat quan els companys d’algú que estava a l’estranger li deien: “Hay sitio y puedes estudiar aquí… si quieres quedarte…”. La mateixa que bavejava quan algú li deia “me’n vaig a…”.
El resultat d’aquell paper de sol·licitud va ser completament denegat; dic completament perquè no se’m concedia plaça ni a Firenze, ni a Roma, ni a Bologna. He de reconèixer que vaig respirar tranquil·la… Jo havia intentat fer contenta aquella noia i acallar tots els anys que duia donant pel sac pel meu cap, i a més em quedava tranquil·leta a caseta.
Sortia d’una pràctica estranya del carnet de conduir quan van començar a trucar-me insistentment d’un “nº desconocido”. No m’anava bé agafar-lo perquè el professor m’estava parlant de nosequé del dia següent que era important… però finalment tanta insistència em va fer despenjar:
- Te’m denegat les places demanades però hem aconseguit dos llocs més a Itàlia i pots anar-hi: Cassino o Campobasso?
- No sé… On son? En saps alguna cosa?
- Ni idea…
- OK, Doncs m’ho miraré a casa i ja passaré per Secretaria.
- No no Anna, o agafes ara la plaça o li ofereixo a la següent persona.
- Campobasso. Així va anar. Vaig somriure enmig de la plaça Espanya, camí de l’autobús. I la representació mental immediata va ser “te’n vas!”.
Tot el que ha seguit a aquest fortuït concediment de la facultat ha estat una espècie de boira d’aquella que t’agrada que hi sigui, però no per això et permet veure-hi clar. Molts ja ho sabeu, que no me n’acabo de fer a la idea. No ho dic negativament, senzillament és així.
La resta és futur... i com a tal, incert i mil adjectius més: curiós, engrescador, inquietant, etc.
Com recita Bardem a l’últim disc de Macaco: No hay pasado ni futuro en la existencia, la existencia es sólo presente.
El present és que sou aquí i me n’alegro de poder compartir totes aquestes històries amb vosaltres. Sentiu-vos més que convidats a Campobasso (especialment si aconsegueixo quedar-m’hi més d’un semestre).
Us agraeixo molt A TOTES I TOTS tot l’interés que heu tingut aquest temps pel tema i tots els ànims que m’heu donat, mai millor dit, per escampar la boira!

UNA ABRAÇADA ENORME!!!

Paraules en color

Hi ha coses que, per ser apreses, porten tota una vida... o gairebé.Porto unes setmanes aprenent italià, aprofitant part d'una beca amb la que marxaré 9 mesos d'erasmus a Itàlia, el curs que ve i en paral.lel a un infernal procés d'aprenentatge per a treu-re'm el carnet de conduir (la paraula infernal no és, en aquest cas, una metàfora).

No entraré més en el tema del carnet perqué em fa mal fins i tot parlar-ne.

Dèiem que estic aprenent un noi idioma i encoratja el procés de fer-se amb noves maneres de pintar la superfície de les paraules. A més, després de tant de temps aprenent anglès és una maravella aprendre una llengua que realment pots fer teva gairebé instantàniament. Compte! Això no vol dir que l'italià sigui tan fàcil com tothom diu. Certament no és complicat, però ens haurieu de veure construïnt plurals i temps verbals per saber que no tot s'acaba en saber dir "piccolo" i "cappuccino".

Entre tant d'aprenentatge m'enfronto a pensaments altrament multicromàtics: alguns de clars i brillants, que em fan pensar que podria aprofitar l'adquisició de noves formes de coneixement a la meva destrossada autoestima. D'altres, de molt més obscurs, em recorden que estic cansada de tant d'estudiar i que em corre pressa per viure més pausadament (quina contradicció!) i que hauria d'evolucionar cap a altres coses.

En sortir de classe, una amiga em recorda que penso i analitzo massa. I m'encoratja que em recordi que mantè la condició d'amiga des de que ens afartàvem de chuches de ben petites. El meu derrotisme continua intacte, i no pot ser. És de les poques persones que pot estampar-me veritats sense sucre a la cara sense que em facin mal... moltes gràcies, scrittora!

Entre tanta idea, de vegades, cal fer cas a imatges ben simples... ecco! Un esempio: