Por aigualida

Us escric mentre espero que es refredi una infusió que diuen que relaxa, només ho diuen, perque a mi no m'ha fet mai grans efectes, però ja sabeu el que també diuen de l'esperança...

Us escric en plena hora de les bruixes, però enmig d'una conjura perque marxin del tot. Viure és espantar les pors, de vegades (au, polromeu, ja tens què citar jjajaja).

Fa poca estona ha marxat una amiga després d'una sessió de "balconning": hem despatxat pors pròpies i alienes al balcó de casa.
Hem arribat a una conclusió potser molt comuna, però crec que encertada: Tots tenim milions de pors que, al final, podriem descobrir com a cosines germanes de les pors dels del costat i, fins i tot, d'aquells que són al costat i que semblen tan segurs de sí mateixos.

El quid de la qüestió és avançar-se a elles, no deixar que provoquin paràlisis vitals, no deixar-les entrar a casa més enllà del rebedor... perque es queden a viure.

Demà m'espera el temible retorn a les pràctiques de cotxe, és clar que fa por, però enlloc de deixar-la passar l'he diluida en una infusió i l'he petrificada en aquest post... i pobre d'ella que passi del rebedor! :)

Paraules en color

Hi ha coses que, per ser apreses, porten tota una vida... o gairebé.Porto unes setmanes aprenent italià, aprofitant part d'una beca amb la que marxaré 9 mesos d'erasmus a Itàlia, el curs que ve i en paral.lel a un infernal procés d'aprenentatge per a treu-re'm el carnet de conduir (la paraula infernal no és, en aquest cas, una metàfora).

No entraré més en el tema del carnet perqué em fa mal fins i tot parlar-ne.

Dèiem que estic aprenent un noi idioma i encoratja el procés de fer-se amb noves maneres de pintar la superfície de les paraules. A més, després de tant de temps aprenent anglès és una maravella aprendre una llengua que realment pots fer teva gairebé instantàniament. Compte! Això no vol dir que l'italià sigui tan fàcil com tothom diu. Certament no és complicat, però ens haurieu de veure construïnt plurals i temps verbals per saber que no tot s'acaba en saber dir "piccolo" i "cappuccino".

Entre tant d'aprenentatge m'enfronto a pensaments altrament multicromàtics: alguns de clars i brillants, que em fan pensar que podria aprofitar l'adquisició de noves formes de coneixement a la meva destrossada autoestima. D'altres, de molt més obscurs, em recorden que estic cansada de tant d'estudiar i que em corre pressa per viure més pausadament (quina contradicció!) i que hauria d'evolucionar cap a altres coses.

En sortir de classe, una amiga em recorda que penso i analitzo massa. I m'encoratja que em recordi que mantè la condició d'amiga des de que ens afartàvem de chuches de ben petites. El meu derrotisme continua intacte, i no pot ser. És de les poques persones que pot estampar-me veritats sense sucre a la cara sense que em facin mal... moltes gràcies, scrittora!

Entre tanta idea, de vegades, cal fer cas a imatges ben simples... ecco! Un esempio:

Reaprendre a pensar, recordar-me de somriure

Venga, va, que actualitzo jjajaja

MOLT BON DIA, ho dic a consciència i amb totes les lletres. I espero, senyores i senyors, que ho llegiu com a mínim igual. I a poder ser, amb alegria.

No és que estigui eufòrica... però estic contenta i feia tant que no ho estava de veritat que ja no me n'adonava. Aquestes coses fan fredor quan te n'assabentes... buf...

M'he llevat pensant en parlar-vos de l'ansietat, una mala amiga de la que tampoc ens lliurem els aspirants a psicòlegs i que, a més, ens converteix en els pitjors "malalts", com els metges :)

Doncs sí, volia parlar de coses d'aquestes però fa bon dia, inexplicablement hi ha una orquesta de batucades i ritmes d'aquests al carrer de sobre de casa que sóna fantásticament, i estic viva tu... jajaj

L'altre dia vaig pensar que no em dona la gana subestimar-me, no deixar-me passar ni una, estar tot el dia fotent-me com una bronca interna com si no em fés res bé... anda va, tros d'animala, a viureeee! Tranquils, tranquils, no m'he tornat boja, però a la veueta de dins més val parlar-li amb humor.

Us recomano una de les medicines que millor m'estan anant: Antònia Font!!!

Manifestació

No em dóna la gana... No vull aguantar durant més temps les creences negatives que viuen al meu cap sobre mi... Tots en tenim, i són les ombres que de tant en tant ens fan sentir malament o ens fan evitar un esforç o un llarg etcétera. Però el que encara em fot més és que hi hagi qui alimenta el malestar amb comentaris fora de lloc, rialletes que no toquen, afirmacions "de savi" sobre coses de les que no en té ni idea...

Estic cansadeta ja d'haver de pressuposar sempre allò de "no ho fan amb mala intenció" o d'haver de sentir allò altre de "ai, tens la pell molt fina, eh".

No em sembla que cap bona intenció del món pugui justificar que una es vagi agobiant pel camí, i si tant bona és la intenció, doncs a demanar disculpes quan toca... però no, ningú creu que s'hagi de privar de dir el que pensa a la brava!!?

Em cansa que la gent tingui tant poca vista pels demés i tanta per sí mateixos.

L'únic antídot és manifestar, en el moment en que t'ho diuen, que t'has sentit malament. Però això és el que no faig... i d'això últim encara n'estic més cansada.

El repte en 6 paraules

La Rosketa em passa el repte de fer un microrrelat on apareguin les paraules que veieu en majúscula.

Instruccions: Escriure un relat amb les paraules "VIDA-VIAJE-AMOR-SEXO-CINE-LITERATURA" i passar el repte a 6 dones més, les meves escollides són:

Júlia

Olenska

Inia

Lluna/Síl

Alícia

Àngels

Aquí teniu el meu:

La Gina va marxar perque estava cansada. Va posar d'excusa allò de "és que no sé ni com, m'han trucat per una feina, quines coses...". Sortosament, poca gent va indagar com podia ser que una agència de publicitat de Santander s'interesés per ella, sense que ella fes res per buscar feina enlloc.

La situació de la Gina els últims mesos era sofocant, i ni tansols sabia perquè. Ja feia un parell d'anys que ho havia deixat amb l'Òscar i més o menys tenia la seva absència coberta, almenys pel que fa al SEXE, ja que no li faltàven "historietes" al voltant de les òrbites dels seus amics. Però trobava a faltar el moment en que s'estableix una relació de confiança, algún vincle.

La cansava no trobar aquest valor afegit proper a l'AMOR i encara més, el fet de comprobar que l'amistat també semblava estar devaluada. On restava l'autenticitat de la gent i de les coses que passen entre la gent. Perquè només la veia en una pantalla de CINE?

No tenia ni idea de com li aniria a Santander, va tirar d'Infojobs i de mil ciutats diferents només pel fet de marxar, d'emprendre un nou VIATGE que cambiés el romb de la seva existencia. Qué importava el tipus de feina o el clima del lloc, quan el que interessava era deixar de notar com si totes les cèl.lules de cos estiguéssin empresonades.

Necessitava viure una altra VIDA. No en el sentit rupturista, no volia canviar ella... Volia un altre escenari. Si seguia on era, esdevenia molt difícil tenir prou valor com per dedicar-se a la LITERATURA.

Enmig del camí, aturada a la cúa d'un peatge, va fixar-se en una tanca publicitaria on s'hi llegia: "Cantabria infinita". Es va somriure i va pensar: "Com jo!"