Funció de tu dividida per mi

L' instant precís és una joia que no acabem de veure en una perspectiva justa. No parlo de l'instant precís en que passa qualsevol cosa que percebem com a meravellosa...no, parlo d'aquest.

Ara mateix estem compartint un instant precís. D'acord, amb un cert "lag", jo escric en el teu passat i tu llegeixes en el meu futur. Però segur que si poguéssim plegar un full imaginari del temps, equidistaríem en un punt que tendeix a l'infinit.

Sempre m'ha agradat usar termes matemàtics (o científics, per extensió) per a parlar de sentiments. Crec que és una manera de burlar-me'n i sobretot, de compensar tot el que m'han fet patir les ciéncies, des de sempre.

Però, ben pensat, un científic entendria fàcilment la meva fal.lera (i remarco fal.lera, profe) per la precisió de l'instant.

El que vinc a dir és repetitiu, en el fons, si qui em llegeix ho fa desde fa diversos instants precissos anteriors: les casualitats són ben poques, tambè en el temps. M'agrada atribuir a les casualitats poders ultrasònics i significats inverosímils.

Al final, tant la interpretació del temps, com de les ciències com de les casualitats me les faig meves, sense massa justificació. M'agrada que siguin així i no en busco les raons.

De la mateixa manera, pots prendre aquest instant i fer-lo com t'agradi, donar-li el caràcter de la teva definició i no de la que li atribueixen, per molt savis que siguin els qui ho fan. El teu instant és teu, va ser meu, ara les lleis de la física volen que te'l quedis.

Tradueix aquest instant al màxim exponent de temps que se t'acudeixi i ja ho tens: el teu temps serà teu i les teves definicions del que et passa, les que t'agraden, les que li dónen el millor sentit al que vius.

Mira que bé... potser m'hauré de replantejar això de les "Mates".

Pensamiento circular II: El cambio

Ese miércoles Arce llegó del trabajo como casi siempre: descabellado y tibio como el café de las diez. Ni fú ni fá, como casi todos.

De todos modos, no estaba como casi todos en miércoles. Se sentía incluso abrumado porque el cambio había empezado inmediatamente después de la decisión de cambiar; enganchado a las ganas, como si quisiera ser justo con quien pretende una mejora.

Evidentemente convivía con Arce un sensación de duda: ¿Es realmente posible que deje de ser quién soy y me convierta en otra cosa, que no sé ni lo que es?

De todas maneras, Arce no quería sentirse pensar de esta manera, así que empezó a quitar el polvo, que era lo único que le ponía tan de mala leche que no le dejaba pensar en nada más. Maldita estantería interminable, minada de estupideces, llena de recuerdos que ya no recuerdan a nada. Así fue como cayó en la cuenta de que si quería ser otro, esos pequeños recuerdos podían hacerle volver... quizá no eran tan inofensivos como podía pensarse al primer golpe de trapo.

Fue entonces cuando decidió sentarse en el sofá. O los ácaros habían iniciado un proceso alérgico o la duda lo estaba ahogando. Nada, a guardar el paño, mal asunto.

Miró toda su casa y no se vio a si mismo en casi nada. Ni siquiera los objetos que le devolvían su expresión como reflejo le recordaban lo más mínimo a él.

Quiso hablar en voz alta para sentirse acompañado... él! que presumía de vivir sólo desde los 27 sin pestañear ante la soledad, disfrutando de poderse tirar en el suelo sin oir un solo eco de burla o recomendación.

Se dijo: "Ánimo, tío!" y, casi sin tiempo tras la última palabra, se echó a reir como nunca se había escuchado hacerlo.

Pensamiento circular

Del mismo modo en que se pregunta a un peatón sin más "Perdone, ¿la calle "tal" con "tal"?", se puede decir te quiero. Con exacto ritmo y cadencia de la voz: rápido, esperando una respuesta.

Y que no sea igualmente recomendable no quita que quienquiera que lo decida no pueda plantearse declarar su amor a un peatón cualquiera. A alguien que pasa, sin más.

¿Acaso no nos es desconocida en un principio la persona que va a desmontarnos hasta hacer que digamos un "te quiero" rápido, esperando una respuesta?.

En uno de estos mecanismos de pensamiento circular quedó fijado Marcos Arces el día en que decidió que no le gustaba como era y que se había tirado más de media vida defendiendo un carácter que, en el fondo, por muy suyo y singular que fuera, nunca le quedó bien.

Y si un miércoles decides que tu modo de ser no te gusta ni a ti; si ves claro algo tan ingente, y encima en miércoles (¿existe un día más insípido?), tienes que seguir ese pensamiento hasta convertirlo en ti mismo.

Era incómodo ser tan diferente. Además, con los años y las cotidianidades, toda diferencia se torna en previsibilidad.

Y Arce ya no quería ser más un tipo previsible, a pesar de no tener tampoco pretensiones de demasiado calibre.

Lo que había sido hasta el momento no le estaba saliendo rentable. En 37 años había dicho una sóla vez "te quiero", y no era verdad.

Se lo dijo a Flora Trevesa, un primero de Julio descabellado, en un bar abarrotado de moteros, "a quíen se le ocurre". Esto último repetía ella años atrás, primero con mucho humor, luego con sorna, al final con desprecio y decepción.

Y ahora quedaría muy bien decir "¿qué se habrá hecho de ella?" pero está clarísimo: sigue trabajando en la tienda de debajo de casa.

También estaría bien soltar "ahora vive con un pianista de Moratalaz" pero eso Arce no lo sabe; porque Flora cierra la tienda y se larga como si la persiguiera una plaga de prisa, cada día laborable. En los festivos ni se la huele en la calle. Huye del trabajo, como casi todos. Y qué más dará con quien entre o salga, qué narices importa lo que huele o lo que respira en el ambiente en que se mueva.

No es ya ningún drama para Arce tenerla tan cerca y haberla perdido de vista al mirarla.

El poder del tiempo puede con toda atracción, si sus protagonistas se resignan y aún llega a arrollarla con más fuerza, si además prefieren perderse que ganar.

Prevenció de riscos laborals

Em van donar un lloc de feina que jo volia; em van promocionar, millor dit. Volia "manar", manar en positiu, de manera coherent, amb suficient obertura com per aprendre de tot i de tothom. Volia aprofitar per "organitzar el cotarro" a la meva manera: "dignificar la feina dels auditors, prestigiar les opinions del departament de qualitat", vaig dir en la primera reunió al meu equip.

I el fet és que no vaig començar malament: si recordeu, em vaig proposar no perdre el nord en un post recent.

Però la bogeria, el que en castellà es diu "vorágine" es va anar fent gran de manera automàtica al principi i molt més conscient i dolorosa cap al final.

I m'he vist preguntant-me si valc o no la pena, m'he vist jutjant-me desmesuradament per un càrreg que no dóna ni és el que prometia, per una empresa que està a anys llum de les meves idees (ara ho sé més que mai, que he viscut a les seves entranyes més destapades), per un equip de gent que dista molt del que jo hagués escollit si m'haguéssin deixat; i un llarg etcétera.

I he deixat de llegir, he deixat d'escriure... fins avui.

Que l'Anna que sempre he volgut ser no es perdi pel camí és cosa meva. Tinc molt per viure i ho estic desgastant.

Aquí us deixo un escrit d'aquells que dónen empentes com aquesta:

“Cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers, un moment que mai més tornarà… I què és el que ensenyem als nostres fills?, els ensenyem que dos més dos fan quatre, que París és la capital de França. Quan els ensenyarem, a més, què són?. A cadascun d’ells li hauríem de dir: saps què ets? Ets una meravella. Ets únic. Mai abans hi hagut cap altre nen com tu. Amb les teves cames, amb els teus braços, amb l’habilitat dels teus dits, amb la teva manera de moure’t. És possible que arribis a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel, un Beethoven. Tens totes les capacitats. Sí, ets una meravella. I quan creixis, seràs capaç de fer mal a un altre que, com tu, sigui una meravella?. Hauràs de treballar -com tots hem de treballar- per fer que el món sigui digne dels seus fills.”
Pau Casals.

Havent descobert aquest apunt dins del llibre “La brúixola interior” d’Àlex Rovira Celma.


P.D. --> Ves quina cosa, he buscat el text a internet per no haverlo de copiar, i l'he trobat en un blog d'algú que s'hi ha fixat i l'ha extret del mateix llibre que estic llegint. La vida...


P.D. 2--> L'originalitat del títol li debem a l'Eduard, no és "mèrit meu".
Esteve, trobo a faltar les teves opinions, és un bon moment perque me les tornis.

Què està passant...!?

Un dia les coses a casa van començar a funcionar rodades, encara no sabem ben bé perquè. Mai vam tenir problemes greus com a família però si algún pal a la roda, petites pedres a la sabata, cuestions de les que diuen que n'hi ha a totes les bones famílies, però que fan de mal digerir quan s'instal.len a casa.

Les relacions entre nosaltres i les nostres respectives circumstàncies van anar evolucionant però en els últims anys han pres un ritme vertiginós de canvi, com si ens haguéssim convertit en un pic esbalotat en una estadística que estava molt acostumada al ritme constant i a la variabilitat més minsa.

De cop, la convivéncia entre germans, que ja era bona, es converteix en gairebé inmillorable i el dia a dia amb els meus pares és una de les aventures més agradables de viure de les que m'hagi trobat mai.

Per si no s'acabés d'entendre... Ens hem acostumat a deixar-nos notes i dibuixos entre nosaltres per trobar-los al mati. Els missatges van des del que et demana que estenguis la roba al que et desitja un bon dia, tots ells empapats del millor ambient de les nostra història de convivéncia.

Ara entenc com mai abans allò de que hi són quan la resta falla i quan no també. Els veig el coixí emocional més sòlid del que pugui disposar mai i em preocupa poder transmetre que penso així, poder agrair-ho.