Com cada any, em costa molt fer un repàs del que ha suposat l'any anterior.
El 2006 va començar amb una festa de cap d'any estranya com mai i en la que vaig acabar malaltíssima (també com mai).
Ha estat l'any en que m'he plantejat més cops seguits deixar la carrera, però finalment he decidit que no puc decidir-me i que, "ante la duda", cal continuar.
En l'any que deixem enrera he hagut de dir adéu a dos familiars molt estimats.
He aconseguit gairebé totalment l'históric repte d'aprimar-me, que tants maldecaps em donava desde molts anys anteriors.
M'he apassionat i he acabat mig aborrint una feina de les millors que he tingut.
He redescobert la sensació d'anar a tot arreu amb una llibreta on escriure quan em dóna el punt sentint-me cada cop una miqueta menys observada.
Ha passat un altre any esperant en va que un desconegut deixi de ser-ho.
En fi... tinc el cap massa espés...
Diuen que el 7 dóna bona sort... Sigui com sigui, una abraçada a tothom i que l'any ens porti almenys la mitat del que somiem.
No deixeu de visitar un regal que ens hem fet la meva amiga Àngels i jo l'últim dia de l'any: un blog comú.
Us deixo un detall que us demana que estigueu preparats, és del millor concert de la meva vida.
