Segundo B

Em seguireu trobant aquí: annab2b.blogspot.com

Us hi espero!

Estupendíssims

Mentre em barallo amb WordPress per a decidir si a part del pis, em canvio de blog, he decidit no esperar més i explicar-vos una nova i esperançadora troballa: els estupendus.

Els vaig descobrir (o potser hauria de dir redescobrir) en un sopar i he desenvolupat un cert instint de detecció estupenda força fi. A més, com a defensora acèrrima de l'autenticitat és un honor haver comprovat darrerament que no sóc la unica que els detecto.
Ara bé, sí que em sento més sola en el sentit de la digestió estupendística. Això és: els meus aliats em donen la raó quan explico quins estupendus he detectat i perquè. A cops fins i tot em donen més arguments per a la classificació del grau d'estupendisme. Però tal com m'ho expliquen, ho obliden, o se n'enriuen, o...

A mi, en canvi, em queda l'estupendisme saturat en sang durant hores i, a cops, fins i tot dies.
Per al metabolisme i volatilització final d'un estupendu o estupenda em calen moltes dosis d'autenticitat; qüestió que porta a plantejar-se seriosament si val la pena envoltar-s'hi.

La resposta, merament provisional, que he trobat és que depèn si l'estupendisme té alguna opció de tornar-se autèntic o no. M'explico: si el portador o portadora del gen estupendu  el manté en diferents contextos i tant en el gran grup com quan hi parles en petit comitè  és un estupendu/a amb ascendent autèntic  és a dir, t'agradarà més o menys, però és qui mostra ser, i això és un valor que sempre respectaré. Punt. ;)

Ara bé, el estupendu en el seu hàbitat natural t'alterarà les seves expressions i mutarà en plan camaleó, si li convé, quan consideri que hi ha poca gent que el mira o la mira i, senyors, més ens valdrà tenir un bon digestiu a mà i sentit de l'humor ;)

La 2a independència: el gran salt

Ja sabeu que darrerament no torno perquè sí ;) però, de fet, estava a punt de tancar el blog i en moments com aquest me n'alegro de no haver-ho fet...

... la meva companya de pis se'n va a viure amb el seu company (no de pis, sinò sentimental), tinc un parell de mesos (aprox.) per trobar un pis nou i he decidit que, tot i que arrisco molt econòmicament, sigui només casa meva.

He viscut amb avis, pares i germans; he estat en un pis erasmus a l'estranger; he compartit pis amb una amiga de tota la vida... el cicle vital "clàssic" recomanaria un nòvio i allò de "formar una família". No treuré pit dient que m'agrada més ser single, a lo "mujeres alteradas", però tampoc em deprimiré, les setmanes que fa que estreno soledat han estat una sorpresa molt agradable.

Ara bé, els primers "montar i desmontar" m'estan portant a pensar seriosament que quan ma mare m'agobia demanant-me que m'arregli més ("nena, posa't talons, arregla't més, estigues una mica pel tema...") està, en realitat, intentant evitar que els processos Ikea i jo ens trobem desamparats... cert, Mama, la clau era tenir a mà un home manetes...

... però no tot està perdut, estic disposada a fer una brigada d'amics benèvols i enganyar-los a base d'olles de pasta per veure si m'ajuden a construir un piset de soltera... un piset, vaja... ;)

Com tornar?!

He tornat :)

Voldria que això fos una mica menys personal, potser perquè estic empapada de senyals d'alerta de seguretat a Internet que quan vaig començar a fer blogs ni s'intuïen. Sembla, per tant, que el que publiquem hagi de deixar de ser tant personal, i haguem de parlar més aviat d'interessos, de gustos o d'afers professionals. D'entrada no em sembla malament fer-ho, però sé que el meu tarannà es decantarà tard o d'hora per l'essència que em va portar aquí.

A més, no ens enganyem, no és tot el que fem absolutament personal? Ui, aquesta pregunta té un sospitós tufillu a Carrie Bradshaw... recalculem ruta...;)

El que faig professionalment, en part, està reflectit al meu taulell de suro virtual: ProfeTic. Però la filosofia d'Scoop.it és la del retuiteig, més que no pas la de la generació de continguts propis.

Una opció, per tant, que no em sembla gens despreciable, és mostrar aquí el que suposa dedicar-me professionalment a l'Educació Social, formar part d'un equip que es mou entre l'educació, la pedagogia i la psicologia. 

Són temes molt més linkables a tot arreu, que mouen interessos igualment personals i que ens uneixen, al final, amb el que hem viscut tots al llarg de la nostra vida.

Tiraré del fil i, si us interessa, estaré encantada de compartir-ho.

Tornaré

Ahir vaig rebre una petita bronca que em recordava que fa mesos que això no s'actualitza... cert!

El més fàcil seria respondre el mateix que vaig dir verbalment: És que no tinc internet a casa. O parlar de totes les coses que han canviat des de l'últim post: no tenia feina, ara en tinc dos; vivia a casa, ara ja m'he independitzat; tenia adsl a full, ara espero una wifi col·lectiva que diuen que instal·laran aviat...

L'essència, però, i tot allò que vull que passi -recordem: "Som el que ens falta"-, segueix intacte. Amb variacions degudes en part a l'atzar, en part a la meva lluita per a ser millor. Però segueixen.

La malaltia que es va instal·lar en la familia ens deixa viure, de moment, i ens està permeten passar unes bones festes. Cosa que aprofito per desitjar-vos a tots plegats. 

Al vespre vaig rebre una altra petita bronca per altres històries, i aquest cop el que vaig respondre sí que em serveix íntegrament: "Tornaré".

Abraçades!!!

Sola?!

He de donar solemnement la raó a tots aquells que em deien que valia la pena fer coses sola. Els he d'agraïr aquest passeig d'avui per la barceloneta, la marató fotogràfica amb i sense Instagram!, la claredat mental, l'alegria callada. A tots ells i al mar barceloní: tremendes gràcies!! Ah! I al meu IPhone jajaj que deia el Sabina que amb un llibre mai s'està sol... I no li trec raó! Però l'Iphone, per estrany que pugui semblar, és un tremendo company de viatge.

He de seguir

Fa uns dies volia escriure sobre les segones oportunitats, perque semblava que l'enfermetat havia donat una treva a la nostra família. Portàvem mesos molt tranquils; tant, que haviem tornat a oblidar el valor de les coses petites. Tornàvem a preocupar-nos per tonteries i aquestes coses que fa la gent que té motius per a saltar d'alegria, però no ho fa, només va tirant.

Ni tansols una família com la meva pot dir que té motius per al desànim, perque ens queda encara l'esperança que les properes proves surtin bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança, però s'obliden del dolor dels minuts, hores i dies que cal esperar mentre es constata si hi ha o no motius per esperar coses bones.

Mentre espero, he de tirar endavant uns exàmens que no em sento amb forces d'afrontar. De fet, he aguantat amb força fins al moment en que he recordat que mun pare va ser l'únic que, quan va saber que volia fer la segona carrera que ara em costa tant d'acabar, s'hi va posar de cul. Mesos més tard vaig saber que explicava als demés que estava orgullós de mi. Són el tipus de tonteries i contrasentits que es fan quan oblides que no seras aquí per sempre.

Ahir mateix m'insistia en que no perdés més temps i em posés a estudiar pels dos últims exàmens d'aquesta carrera. Per això em rebenta estar-me quedant sense forces per fer-ho. Per això m'he sentat a escriure i a buidar el dolor aquí. Per això, per tot plegat, he de seguir intentant-ho. 

Spam a lot

Si no fòs per l'spam ja no recordaria un dels primers blocs que vaig tenir. Però de tant en tant m'arriba al correu un comentari amb nom ricachón (wow gold) o similar i en entrar al servidor per esborrar-lo, em regala uns minuts de remember when i em recorda que per obra i gràcia de bloc.cat, existeixen unes golfes intactes del meu pensament a la Xarxa.

L'spam té una selecció suposo que aleatòria dels posts on assentar-se, per tant no acostuma a atinar la capsa que vull retirar de les golfes, però abans d'ahir la va clavar amb el post Nostàlgies. 

No és que tingui un altre germà que marxa, és que per fí la que marxa sóc jo.

És un moment preciosament extrany. Vida en estat pur. Consciència absoluta del canvi mentre passa davant meu.

I pels que m'hagueu anat llegint: la malaltia que inundava la familia ens ha donat una treva, per tant, l'alleugeriment és immens.

En fi... com que aquest espai sempre el vaig anomenar casa meva i deia veïns als que em solien comentar... deu ser que tanta cosa no canvia ;)

Autopressió

De vegades et descobreixes no només escrivint per un altre, sinó també per uns altres. I no estic parlant de literatura de postal d'aniversari... ara que hi penso tampoc estic parlant de literatura.

Un dia algú em va dir que perquè no intentava escriure com a hobby, sense angoixar-me més enllà. Quan et vingui de gust ho fas, igual que jugar a cartes o fer un pastís. És tant obvi com revelador que ningú s'atabala perquè fa massa temps que no juga a la escoba. La cosa és que ni en aquell moment ni mai he pogut aplicar-me aquell saníssim consell.

I no identifico perquè: no tinc cap trauma per no dedicar-me a això, no em sembla que no avanci... però per alguna raó - que existeix tant si la trobo com si no - tinc arrapada als teixits cerebrals la idea que he d'escriure, que he de fer alguna cosa seriosa amb això i... no ho faig.

Ventures i desventures de la jove Educadora 1

Fa uns 10 anys que vaig acabar el 2on de Batxillerat espantada perquè la bona estudiant que era de tota la vida, havia hagut de repetir-lo... hermanos, rasguémonos las vestiduras!! ;) Dic espantada perquè a casa era un semi-drama nacional i perquè tot plegat jo ho digeria amb grans dosis d'autobronca.

Tot plegat va fer que m'alarmés i, per tant, reaccionés buscant una germana petita de la carrera que volia fer; això és, vaig fer Educació Social enlloc de Psicologia. Com que la vaig treure en els tres anys que dura, va poder tornar a sortir a la llum l'orgull que em proporciona la part aragonesa del meu torrent sanguini i vaig pensar: saps què? Fem-ho! Al mateix temps que feia els papers per l'obtenció de la Diplomatura en Educació Social, vaig fer els de la inscripció a Psicologia. Total... no havia ni de sortir del Campus.

Tirant de sangre maña i de seny català, vaig treure'm la segona carrera mentre treballava. Em vaig convertir per moments en una jove exemplar que es pagava soleta una segona carrera; però clar, vaig assabentar-me per altres que a casa em veien així... fer-m'ho saber? mai! Pedagogia hereva de la letra con sangre entra??

Seguint amb la filosofia exemplar vaig anar promocionant en una empresa, sacrificant-me primer a agafar trucades com un autèntic lloro de repetició enmig d'un Call center per acabar sent Formadora, que era el que volia realment i, fins i tot, jefecilla, fins que la gerència em va donar la patada, of course.

Enmig d'aquesta història, vaig oblidar l'Educació Social... però tothom sap que els temps de crisi (post-patada empresarial) poden ser moments d'oportunitat... CONTINUARÀ...

Pujo i us explico...

"Alaaa"- cridaríeu si ho sabéssiu - i tindríeu raó. No seria per a res desmesurada la vostra reacció si coneguéssiu el meu nou objectiu... que en realitat no és nou, però porta anys llum sota capes d'altres coses.

A hores d'ara ja hauria d'estar descrivint l'objectiu, però seria com acabar una sèrie enmig de la primera temporada, no? Doneu-me un marge de misteri,va ;)

Ben pensat... si aconsegueixo una cosa més petita... sempre podré dir-vos que era just allò i, per dins, pensar allò que diuen, que el que importa és el caminet...ehem... que jo no dic que no sigui cert, eh, oju...

Voteu el meu relat!

Veïns bloggers!!

M'he presentat a un concurs de relats sobre petons que funciona en gran part a través de les votacions que els lectors en fan a través de Facebook.
El meu relat el trobareu aquí i, si us agrada, podeu votar-lo!

Moltes gràcies!!

Anna.

La ràdio i jo

Ahir me'n vaig adonar que, si tornés a començar, lluitaria per a treballar a la ràdio. Per ser locutora. 

Des d'ahir que sé que hauria d'haver continuat a la ràdio del poble. No em cridava l'atenció la carrera de periodista, però m'emocionava la llumeta vermella del directe, tot i ser a una ràdio local. Saber que no em podia equivocar, perque els oients em sentien al mateix temps que parlava. 

Un temps després, com que les noies del Templera matinera no èrem precisament prime time, ens van donar més temps però vam haver d'emetre el magazine grabat... i no era el mateix, però fèiem ràdio.

Vaig reclutar les meves millors amigues d'aquells anys, alguns llibres, molts dominicals i amb tot el desordre de la post-adolescència, vam aguantar unes cinc temporades d'espontaneitat FM.

Ara, des de fa uns mesos, no sé què faria sense l'ofici de viure, el matí d'en Fuentes, el matí d'en Basté i, sobretot, amb el Versió d'en Clapés, les increíbles competències dels Òscars i l'energia de l'equip de La segona hora.

La ràdio, que per a mi era una font de nervis, de rauxa... Ara esdevé una companyia serena i guaridora, entre visita i visita a l'hospital. 

Un dia em van dir que jo havia nascut per a comunicar... merda! hauria d'haver...

Partícules

De vegades les fites ténen mides microscòpiques i resultats de mida molt augmentada, en un petit camp d'èxit. Aquest embolic no és més que una mini-explicació d'un consell que em va donar una ex-companya de feina. 

Fa anys era ella qui havia de conviure amb la enfermetat d'un familiar, li vaig dir que donés quatre idees que em poguéssin servir i em va explicar que havia de reduir al mínim els objectius, però buscar-los cada dia.

Fer riure algú que està greu és un miniobjectiu colosal. Ho acabo d'aconseguir, avui, i és bonic. Han parlat de Francesc Macià a la tele i li he dit: "mira, aquest és el tio que va copiar el nom de la plaça!!". Tremenda parida, però he aconseguit un somriure llarg, o un riure curt. 

Fa una estona ell, que no callava però ara gairebé no parla, ha dit la paraula "mejunje" i això tan estranyament minúscul, m'ha fet gràcia. En la seva veu, hi ha paraules que em sónen especialment bé.

Reconec que això d'en Macià no és cap proesa humorística... veurem si estic més inspirada demà... ;)

Aprenent a recordar

La vida s'atura quan un familiar molt proper emmalalteix. Es paren alegries que per qüotidianes havien perdut el valor. Es deté molta màgia... però s'aprén increíblement, molt ràpid. La possibilitat que la vida d'un ésser estimat es perdi, accelera el valor de totes les vides del seu voltant, incloent la pròpia. Es decanten a l'alça valors devaluats per un desgast que és impossible d'advertir quan totes et ponen.

Els mals de cap aliens que s'escolten als vagons de metro, que t'expliquen propis i estranys i que veus a la tele et generen ganes de cridar: ei! saps que ho tens tot i no veus res!!!???.

La malatia, penses primer, hauria d'estar prohibida. Poc a poc, sense deixar aquesta opinió, comences a entendre que realment estàves aquí simplement per aprendre; probablement per a aprendre a ser feliç, però per aprendre al cap i a la fi. 

Entens al peu de la lletra el discurs de Frankl, entens d'una vegada per totes el perquè de tot plegat. Qualsevol metafísica et sembla una obvietat. I Darwin esdevé definitivament el geni dels genis, perquè no et queda cap altre remei que adaptar-te, com humanament pots, a l'horror que era d'altres famílies i ara tens a casa.

I si... creieu-me que és cert allò de "et pot passar a tu", i creieu-me que, si no esteu en una situació realment semblant a la meva, us van tant bé les coses que no ho veieu.

Recordeu a cada pas que res no és etern, no oblideu tampoc que "això també passarà", sigui bó o dolent. I aprecieu cada respir. Però de veritat, no només quan torneu a veure Ameliè, no només quan estalleu a riure... també a la cua del supermercat, també enmig d'un examen, també quan tingueu mal de cap o us deixi la parella.

Petit dilema

Doncs sí sí... ara tinc un petit dilema. Concretament des de que vaig obrir el blog en castellà; em plantejo què fer: traduir el que escric allà i aquí, de manera que els continguts sempre siguin els mateixos i a més jo adquireixi un nivell descomunal en l'àrea cerebral dedicada a la traducció - que no existeix com a tal, si mal no recordo - o bé acceptar una petita qüota d'esquizofrènia que podria ser menys descabellada del que sembla... depèn de què em surt en castellà i hi ha coses que probablement només expressaria en la llengua que faig servir per pensar, i per tant, per parlar-me a mi mateixa...

... bilingüisme creatiu? bogeria? temps lliure? ganes de complicar-se la vida?... boh, chi lo sà... 

Link annalgèsic

He començat a transmetre ones annalgèsiques en castellà...

Jo ho faria diferent...

Deixant de banda la meva ingent decepció universitària, fa temps que detecto que hi ha moltes coses que no es poden aprendre en una aula. No només emocions o coses molt intangibles, també succeeix amb temes enganxats amb superglue a l'ABC de cada professió. Una d'ells em ve al cap diàriament. L'he après veient la serietat de les consultes i els ambients asèptics d'un gabinet psicològic professionals. El tema o idea és:

Al psicòleg, un pacient s'hi ha de poder divertir.

Lluny de lamentar-ho, el psicòleg ha d'agraïr no tenir la potestat de receptar psicofàrmacs i, en el seu lloc, ha de receptar enginy mental, cultura, tradicions, gràcia, talent... el del pacient, sí sí, però també el propi.

Fa temps que busco els dos exemplars de cineteràpia per tenir-los algun dia sota la taula del meu despatx. On hi haurà també cd's, dvd's, accès a internet amb pantalla movible cap al prisma del pacient. En definitiva: colors, olors, sabors... sentits.

Penso que s'equivoca qui pretengui curar l'ànima amb menys.

Les parets parlen

De entendre les pseudo-imbecilitats d'un company d'autocar a provar de digerir les reaccions injustes d'una familiar, hi ha un bon tros. A la vida de moltíssima gent hi ha peces d'acer que s'enganxen a las rodes que arrosseguen i que fan encara més estúpides les estupideses - valgui o no la redundància- d'alguns.

Quan entendrem que la vida va tan en serio que cal saber prendre-se-la en broma? Què necessitem que ens passi per captar, dia a dia, que no som immortals i que, a més, tenim una certa obligació a superar-nos? Quan separarem l'exigència de l'angoixa? 

Estar fent pràctiques en un gabinet de Psicologia m'està ensenyant coses que no podia preveure. Entre d'altres coses perquè tampoc podia imaginar-me que m'arribarien en el context del moment que estic vivint. Si dono detalls, ens tirem aquí fins demà, i ja se sap que "tots tenim coses", no voldria que féssiu tard enlloc.

He après que em donen ganes de traspassar la porta on la psicòloga titular exerceix, i no per donar el meu parer (que també), no per poder explicar als pacients els resultats de les proves que jo he corregit (que també), sinó sobretot per poder dir que el seu problema no és tan gros.

I això, us ho juro, mai de la vida hagués pensat que ho veuria com ho veig. Sense perdre el respecte pels dolors, fòbies i incomprensions de ningú - això mai!- em canso de parar l'orella i sentir, a l'altra banda de la paret i barallant-me amb el maleït fil musical, coses que no haurien d'impedir ser feliç a ningú.

Mecànica social d'un autocar

Com que aviat toca examen, arrossego des de fa díes el llibre "Psicologia del llenguatge i la comunicació". La poca gent que aconsegueix llegir el títol en veure'm entrar al bus o pel carrer, deu pensar per moments que el llibre és apassionant, sense saber que, de fet, la única cosa mínimament interessant del llibre és el títol.

Una cosa semblant passa també amb les relacions socials, de vegades. En saber-ne la realitat de fons, et decepcionen. En realitat, la meva negativitat en aquest sentit, té nom propi. Un nom que vaig conéixer la primera vegada que vaig haver d'agafar l'autocar que em porta a fer de psicòloga en pràctiques. Tant se val on vaig i qui és, el que voldria transmetre és un seguit de situacions, que prefereixo que no siguin cercables a Google.

Els cinc primers minuts d'estrena d'autocar i destí de pràctiques ja sabia el nom del passatger del primer seient, que era passatger habitual i que semblava hipersociable. No calia ser Einstein: tenia molt bona relació amb el conductor i aquest li repetía el nom cada cinc nanosegons.

Tinc la mala costum de considerar que les coses susceptibles de convertir-se en rutina, com la feina, els vitages en transport públic o les relacions, són millors si se les amenitza amb bona predisposició quant a sociabilitat, amb ganes de ser positiu i de compartir. És per això que vaig pensar que, independentment del fet que fòs més o menys agraciat -que ho és-, tenir un company de viatge xerraire i positiu podria ser un bon alicient antirrutina.

Vaig activar durant tres o quatre díes el suggerent "bon dia" personalitzat com a l'ocupant del seient 1. No només va respondre amb educació i gràcia, sino que em va atorgar el títol de viatgera experimentada en pocs díes, recorrent a mi un dia que l'autocar ens feia esperar massa, per a consultes diverses, del tipus: "Ei hola, no ha passat encara, no? segur, eh". Que dubtés de mi, és absolutament accessori: "Però segur, eh¿? Quina hora dius que era quan ha anat a agafar els de la plaça? si?".

Uns díes després, jo era a l'estació esperant l'autocar de tornada a Barcelona, quan va baixar amb una nena d'uns tres anys. Li repetia "va, que anem a veure la iaia!". Jo mirava somrient la nena petita mentre esperava que alcés el cap per a saludar-lo. No només no ho feia sinò que vaig intuir que la desviació de la mirada era intencionadíssima, estava vermell com un pebrot.

No sé què em va sorprendre més, si la seva fòbia a la paternitat o el fet que, de l'endemà en endavant, no ha tornat a saludar-me. Em mira de lluny amb una expressió que crida "em molestes".

En situacions semblants, jo no acostumo a retirar la salutació, per més que no em responguin, perque penso que així queda clar que la maleducada no sóc jo. Però en aquest cas he fet una excepció. M'indigna tanta tonteria... què en penseu??!!