D'un amic que...

Els canvis que experimento han calat tan fons que els testos de personalitat normal i patològica que fem a la facultat em surten invalidats. Això succeeix quan es considera que les respostes no són certes, s'ha intentat donar bona o mala imatge o no és el moment idoni per avaluar la persona perque se sent massa bé o massa malament.

La meva interpretació personal és que el canvi es fragua cada dia i amb una velocitat constant: és impossible poder dir si un tren és bonic o no quan està en marxa, no?

Si jo no em reconec és impossible que els ítems que van dissenyar els primers psicólegs científics em puguin entendre.

Dins d'aquest vertígen va arribar ell amb l'última versió del canvi. Per una ensucrada com jo era molt difícil imaginar una relació com aquesta. Però ahir, asseguts al sofà, recargolats, després d'una marató d'activitats al llit, quan em vaig posar seria i nerviosa, per dir-li que no volia sortir amb ell va somriure i va respondre "Clar, Ani, no cal que siguem res".

De cop em vaig treure un pes de sobre i allà va començar un altre tipus d'intimitat, potser de més endins. Resulta que els dos som molt carinyosos, que no ens ho prenem com una cosa freda ni visceral, però per les dues bandes hi ha coses que fan que no volguem ser més que amics.

Per tant és sensacional. De cop tenim algú amb qui compartir una equació perfecta: sexe, carinyo i amistat. Algú a qui seguir descobrint. Algú amb qui seguir-se barallant per temes polítics. Algú amb qui esperar que arribi l'amor de veritat, allò que realment volem, aquella persona que no sabem on para.