Em seguireu trobant aquí: annab2b.blogspot.com
Us hi espero!
dimecres, 25 de setembre del 2013
dissabte, 19 de gener del 2013
Estupendíssims
Mentre em barallo amb WordPress per a decidir si a part del pis, em canvio de blog, he decidit no esperar més i explicar-vos una nova i esperançadora troballa: els estupendus.
Els vaig descobrir (o potser hauria de dir redescobrir) en un sopar i he desenvolupat un cert instint de detecció estupenda força fi. A més, com a defensora acèrrima de l'autenticitat és un honor haver comprovat darrerament que no sóc la unica que els detecto.
Ara bé, sí que em sento més sola en el sentit de la digestió estupendística. Això és: els meus aliats em donen la raó quan explico quins estupendus he detectat i perquè. A cops fins i tot em donen més arguments per a la classificació del grau d'estupendisme. Però tal com m'ho expliquen, ho obliden, o se n'enriuen, o...
A mi, en canvi, em queda l'estupendisme saturat en sang durant hores i, a cops, fins i tot dies.
Per al metabolisme i volatilització final d'un estupendu o estupenda em calen moltes dosis d'autenticitat; qüestió que porta a plantejar-se seriosament si val la pena envoltar-s'hi.
La resposta, merament provisional, que he trobat és que depèn si l'estupendisme té alguna opció de tornar-se autèntic o no. M'explico: si el portador o portadora del gen estupendu el manté en diferents contextos i tant en el gran grup com quan hi parles en petit comitè és un estupendu/a amb ascendent autèntic és a dir, t'agradarà més o menys, però és qui mostra ser, i això és un valor que sempre respectaré. Punt. ;)
Ara bé, el estupendu en el seu hàbitat natural t'alterarà les seves expressions i mutarà en plan camaleó, si li convé, quan consideri que hi ha poca gent que el mira o la mira i, senyors, més ens valdrà tenir un bon digestiu a mà i sentit de l'humor ;)
Els vaig descobrir (o potser hauria de dir redescobrir) en un sopar i he desenvolupat un cert instint de detecció estupenda força fi. A més, com a defensora acèrrima de l'autenticitat és un honor haver comprovat darrerament que no sóc la unica que els detecto.
Ara bé, sí que em sento més sola en el sentit de la digestió estupendística. Això és: els meus aliats em donen la raó quan explico quins estupendus he detectat i perquè. A cops fins i tot em donen més arguments per a la classificació del grau d'estupendisme. Però tal com m'ho expliquen, ho obliden, o se n'enriuen, o...
A mi, en canvi, em queda l'estupendisme saturat en sang durant hores i, a cops, fins i tot dies.
Per al metabolisme i volatilització final d'un estupendu o estupenda em calen moltes dosis d'autenticitat; qüestió que porta a plantejar-se seriosament si val la pena envoltar-s'hi.
La resposta, merament provisional, que he trobat és que depèn si l'estupendisme té alguna opció de tornar-se autèntic o no. M'explico: si el portador o portadora del gen estupendu el manté en diferents contextos i tant en el gran grup com quan hi parles en petit comitè és un estupendu/a amb ascendent autèntic és a dir, t'agradarà més o menys, però és qui mostra ser, i això és un valor que sempre respectaré. Punt. ;)
Ara bé, el estupendu en el seu hàbitat natural t'alterarà les seves expressions i mutarà en plan camaleó, si li convé, quan consideri que hi ha poca gent que el mira o la mira i, senyors, més ens valdrà tenir un bon digestiu a mà i sentit de l'humor ;)
dissabte, 17 de novembre del 2012
La 2a independència: el gran salt
Ja sabeu que darrerament no torno perquè sí ;) però, de fet, estava a punt de tancar el blog i en moments com aquest me n'alegro de no haver-ho fet...
... la meva companya de pis se'n va a viure amb el seu company (no de pis, sinò sentimental), tinc un parell de mesos (aprox.) per trobar un pis nou i he decidit que, tot i que arrisco molt econòmicament, sigui només casa meva.
He viscut amb avis, pares i germans; he estat en un pis erasmus a l'estranger; he compartit pis amb una amiga de tota la vida... el cicle vital "clàssic" recomanaria un nòvio i allò de "formar una família". No treuré pit dient que m'agrada més ser single, a lo "mujeres alteradas", però tampoc em deprimiré, les setmanes que fa que estreno soledat han estat una sorpresa molt agradable.
Ara bé, els primers "montar i desmontar" m'estan portant a pensar seriosament que quan ma mare m'agobia demanant-me que m'arregli més ("nena, posa't talons, arregla't més, estigues una mica pel tema...") està, en realitat, intentant evitar que els processos Ikea i jo ens trobem desamparats... cert, Mama, la clau era tenir a mà un home manetes...
... però no tot està perdut, estic disposada a fer una brigada d'amics benèvols i enganyar-los a base d'olles de pasta per veure si m'ajuden a construir un piset de soltera... un piset, vaja... ;)
dilluns, 2 de juliol del 2012
Com tornar?!
He tornat :)
Voldria que això fos una mica menys personal, potser perquè estic empapada
de senyals d'alerta de seguretat a Internet que quan vaig començar a fer blogs
ni s'intuïen. Sembla, per tant, que el que publiquem hagi de deixar de ser tant
personal, i haguem de parlar més aviat d'interessos, de gustos o d'afers
professionals. D'entrada no em sembla malament fer-ho, però sé que el meu
tarannà es decantarà tard o d'hora per l'essència que em va portar aquí.
A més, no ens enganyem, no és tot el que fem absolutament personal? Ui,
aquesta pregunta té un sospitós tufillu a Carrie Bradshaw... recalculem
ruta...;)
Una opció, per tant, que no em sembla gens despreciable, és mostrar aquí el
que suposa dedicar-me professionalment a l'Educació Social, formar part d'un
equip que es mou entre l'educació, la pedagogia i la psicologia.
Són temes molt més linkables a tot arreu, que mouen interessos igualment
personals i que ens uneixen, al final, amb el que hem viscut tots al llarg de
la nostra vida.
Tiraré del fil i, si us interessa, estaré encantada de compartir-ho.
dilluns, 26 de desembre del 2011
Tornaré
Ahir vaig rebre una petita bronca que em recordava que fa mesos que això no s'actualitza... cert!
El més fàcil seria respondre el mateix que vaig dir verbalment: És que no tinc internet a casa. O parlar de totes les coses que han canviat des de l'últim post: no tenia feina, ara en tinc dos; vivia a casa, ara ja m'he independitzat; tenia adsl a full, ara espero una wifi col·lectiva que diuen que instal·laran aviat...
L'essència, però, i tot allò que vull que passi -recordem: "Som el que ens falta"-, segueix intacte. Amb variacions degudes en part a l'atzar, en part a la meva lluita per a ser millor. Però segueixen.
La malaltia que es va instal·lar en la familia ens deixa viure, de moment, i ens està permeten passar unes bones festes. Cosa que aprofito per desitjar-vos a tots plegats.
Al vespre vaig rebre una altra petita bronca per altres històries, i aquest cop el que vaig respondre sí que em serveix íntegrament: "Tornaré".
Abraçades!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)