Sola?!

He de donar solemnement la raó a tots aquells que em deien que valia la pena fer coses sola. Els he d'agraïr aquest passeig d'avui per la barceloneta, la marató fotogràfica amb i sense Instagram!, la claredat mental, l'alegria callada. A tots ells i al mar barceloní: tremendes gràcies!! Ah! I al meu IPhone jajaj que deia el Sabina que amb un llibre mai s'està sol... I no li trec raó! Però l'Iphone, per estrany que pugui semblar, és un tremendo company de viatge.

He de seguir

Fa uns dies volia escriure sobre les segones oportunitats, perque semblava que l'enfermetat havia donat una treva a la nostra família. Portàvem mesos molt tranquils; tant, que haviem tornat a oblidar el valor de les coses petites. Tornàvem a preocupar-nos per tonteries i aquestes coses que fa la gent que té motius per a saltar d'alegria, però no ho fa, només va tirant.

Ni tansols una família com la meva pot dir que té motius per al desànim, perque ens queda encara l'esperança que les properes proves surtin bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança, però s'obliden del dolor dels minuts, hores i dies que cal esperar mentre es constata si hi ha o no motius per esperar coses bones.

Mentre espero, he de tirar endavant uns exàmens que no em sento amb forces d'afrontar. De fet, he aguantat amb força fins al moment en que he recordat que mun pare va ser l'únic que, quan va saber que volia fer la segona carrera que ara em costa tant d'acabar, s'hi va posar de cul. Mesos més tard vaig saber que explicava als demés que estava orgullós de mi. Són el tipus de tonteries i contrasentits que es fan quan oblides que no seras aquí per sempre.

Ahir mateix m'insistia en que no perdés més temps i em posés a estudiar pels dos últims exàmens d'aquesta carrera. Per això em rebenta estar-me quedant sense forces per fer-ho. Per això m'he sentat a escriure i a buidar el dolor aquí. Per això, per tot plegat, he de seguir intentant-ho. 

Spam a lot

Si no fòs per l'spam ja no recordaria un dels primers blocs que vaig tenir. Però de tant en tant m'arriba al correu un comentari amb nom ricachón (wow gold) o similar i en entrar al servidor per esborrar-lo, em regala uns minuts de remember when i em recorda que per obra i gràcia de bloc.cat, existeixen unes golfes intactes del meu pensament a la Xarxa.

L'spam té una selecció suposo que aleatòria dels posts on assentar-se, per tant no acostuma a atinar la capsa que vull retirar de les golfes, però abans d'ahir la va clavar amb el post Nostàlgies. 

No és que tingui un altre germà que marxa, és que per fí la que marxa sóc jo.

És un moment preciosament extrany. Vida en estat pur. Consciència absoluta del canvi mentre passa davant meu.

I pels que m'hagueu anat llegint: la malaltia que inundava la familia ens ha donat una treva, per tant, l'alleugeriment és immens.

En fi... com que aquest espai sempre el vaig anomenar casa meva i deia veïns als que em solien comentar... deu ser que tanta cosa no canvia ;)

Autopressió

De vegades et descobreixes no només escrivint per un altre, sinó també per uns altres. I no estic parlant de literatura de postal d'aniversari... ara que hi penso tampoc estic parlant de literatura.

Un dia algú em va dir que perquè no intentava escriure com a hobby, sense angoixar-me més enllà. Quan et vingui de gust ho fas, igual que jugar a cartes o fer un pastís. És tant obvi com revelador que ningú s'atabala perquè fa massa temps que no juga a la escoba. La cosa és que ni en aquell moment ni mai he pogut aplicar-me aquell saníssim consell.

I no identifico perquè: no tinc cap trauma per no dedicar-me a això, no em sembla que no avanci... però per alguna raó - que existeix tant si la trobo com si no - tinc arrapada als teixits cerebrals la idea que he d'escriure, que he de fer alguna cosa seriosa amb això i... no ho faig.

Ventures i desventures de la jove Educadora 1

Fa uns 10 anys que vaig acabar el 2on de Batxillerat espantada perquè la bona estudiant que era de tota la vida, havia hagut de repetir-lo... hermanos, rasguémonos las vestiduras!! ;) Dic espantada perquè a casa era un semi-drama nacional i perquè tot plegat jo ho digeria amb grans dosis d'autobronca.

Tot plegat va fer que m'alarmés i, per tant, reaccionés buscant una germana petita de la carrera que volia fer; això és, vaig fer Educació Social enlloc de Psicologia. Com que la vaig treure en els tres anys que dura, va poder tornar a sortir a la llum l'orgull que em proporciona la part aragonesa del meu torrent sanguini i vaig pensar: saps què? Fem-ho! Al mateix temps que feia els papers per l'obtenció de la Diplomatura en Educació Social, vaig fer els de la inscripció a Psicologia. Total... no havia ni de sortir del Campus.

Tirant de sangre maña i de seny català, vaig treure'm la segona carrera mentre treballava. Em vaig convertir per moments en una jove exemplar que es pagava soleta una segona carrera; però clar, vaig assabentar-me per altres que a casa em veien així... fer-m'ho saber? mai! Pedagogia hereva de la letra con sangre entra??

Seguint amb la filosofia exemplar vaig anar promocionant en una empresa, sacrificant-me primer a agafar trucades com un autèntic lloro de repetició enmig d'un Call center per acabar sent Formadora, que era el que volia realment i, fins i tot, jefecilla, fins que la gerència em va donar la patada, of course.

Enmig d'aquesta història, vaig oblidar l'Educació Social... però tothom sap que els temps de crisi (post-patada empresarial) poden ser moments d'oportunitat... CONTINUARÀ...