Per twitter, mar i aire

Ara fer-se sentir es diu visibilitat, el món és 2.0 i si no ets a Twitter, no ets. No ho dic amb recel, al contrari, em declaro desde ja una viciada gairebé orgullosa de ser-ho, sense més perquè ni com.

Encara recordo les primeres visites a la xarxa que m'ha retingut entre els seus fils. Va ser quan la biblioteca del poble va posar el primer pc amb internet, tenia la velocitat dels picapiedra i moltes trabes per accedir, esperant a que no sé quants veïns apuntats a la llista per davant teu, sortíssin de les urpes del vici disfressat de consulta.

Recordo també arribar a casa i competir pel temps on-line amb els germans que encara vivien a casa els pares i que remugàven quan s'excedien del temps raonable i la petita feia sonar només per ella el jurrrumpiiiim aquell dels primers mòdems.

Haurà plogut des de llavors fins que descobreixo que un blog sense finestres a la tafanera i altres tweets no és un blog, però la passió és la mateixa.

P.D. Que consti que el títol no és meu, el vaig sentir en una de les meves passions retrobades: la ràdio. Qüestió d'antenes i xarxes...

Envejant d'aprop un estrany llunyà

Tinc un cosí amb el que no tinc pràcticament relació. Deu tenir uns quatre o cinc anys més que jo i no viu massa lluny, però sempre hem estat molt distants a nivell relacional.

No escric sobre ell perque desitgi cap canvi en aquest sentit ni per queixar-me'n ni per analitzar el nostre vincle, està bé com està.

En parlo perque avui he caigut en una diferéncia entre els dos que ara mateix es converteix en crucial per a mi: ell va saber aviat què volia ser/fer a la vida, i en quan té clara una cosa li dedica quantitats ingents d'energia pràctica i creativa, i ho tira endavant.

Jo, en canvi, tot  i que pel meu itinerari formatiu no se'n pugui deduir cap indici, no sé per on vaig. La meva motivació per les coses balla com una baldufa i decau com un pèndul desencisat. Puc començar mil històries amb passió però ni una activa la meva constància, res no dura...

De quan els minuts pesen...

Em perdo... sense dramatismes, però em perdo. Cada dia torno a començar a pesar de les poques i desesperançadores ofertes laborals. Intento organitzar els díes d'un estiu inactiu, d'un any al revés: he tingut vacances tot l'any (erasmus) i inactivitat estiuenca. Com he tingut recursos econòmics mentre tenia vacances i no en tinc gens en arribar... 

No és ni productiu ni just queixar-se, perqué resulta que és una aventura massa preuada la poderosa opció de tornar a començar realment, però hi ha moments, com aquest, en que es creuen els cables de l'ànim.

Mostrar-me, sense por...!!?!!

He conegut sovint persones que no ténen cap tipus de por ni cap nivell de vergonya per mostrar el que fan. Gent que escriu, fa música, canta o actúa amb l'alegria de fer-ho i mostrar-ho sense embuts ni menjades de tarru.

Òbviament els admiro per molts motius però sobretot perque he amagat durant anys aquest blog a gent molt propera per un ingent sentit del ridícul, potser desmesurat... no ho sé...

Ara em plantejo si obrir el teló i demostrar que estic viva, com el noi de l'anunci (del 3xl) però crec que hauria d'iniciar un blog amb un altre format, perque he parlat de coses massa personals...

... O estic tornant a amagar-me? Us mareja tant de canvi d'escala de veïns? Algú em llegeix encara¿?¿ jajaja.

Il·lumineu-me, família!!! xD

Terrassa tancada

He decidit eliminar el blog "Por si nunca tengo terraza" que dedicaba a un relat fictici que anava alimentant -amb molt poca constància, això és veritat...- que no generava cap tipus d'interacció i per tant em donava, mai millor dit, més pena que glòria.

He considerat que, per a mantenir on-line continguts ficticis escrits per a mi que no ténen feed-back, és preferible guardar-los per a possibles concursos literaris que solen posar com a condició que els escrits no s'usin en cap altra plataforma.

Va ser una molt bona terrassa mientras duró.