Helen Hunt mostra la tristesa ocular més nostàlgica que he vist mai en una pantalla, mentre a fòra segueix plovent i el cafè amb llet em sembla glòria. Descobreixo Bonnie Rait en els títols de crèdit que deixo còrrer com a mostra d'una de les meves inesperades noves aficions. L'estada a Itàlia està acabant i és el que els amics que he trobat aquí i jo mateixa volem realment. Òbviament existeix l'ambivalència de sentiments habitual en aquestes situacions. Crec que l'erasmus, almenys el de mig curs, hauria de ser obligatori per absolutament tothom.
Sigui com sigui és hora de tornar a casa, probablement mai ho havia volgut tant. Tot i que també molt probablement enyoraré moments, llocs i persones. Sobretot persones, quanta raó tenia Luppi a "Martín(hache)" en dir que "la patria son las personas". Una de les coses que envejo dels italians és el seu convençut i insistent amor per la seva patria. Encara que la Lega Nord sumi punts a favor de l'independència de la part nord i central sota el nom de "Padania", seria una pena, Itàlia és també terrona, entranyablement terrona (els del nord anomenen Terroni, camperols, als del sud. Aquests últims els responen amb l'apelatiu Polentoni, perque solen menjar polenta, una espècie de pasta de farina).
Jo em sento encara més catalana que abans, però no m'acaba de convéncer el nacionalisme català, encara menys l'espanyol. Així que no sento com a meva la bandera espanyola i em fa aquesta mitja enveja que deia observar que la bandera italiana no mostra ni el més mínim dubte ni a terroni ni a polentoni. I els primers partits del mundial són una excusa més que justificada per omplir la ciutat de banderes per animar la nazionale. No cal ni que guanyin ni que hi siguin a prop, el fet de començar el mundial els sembla més que suficient.
Tinc moltes ganes de tornar a començar a casa meva, lluny d'aquesta ciutat rodejada de bosc i montanyes, amb un clima impossible. Però sabent que deixo en el seu casc antic una part del meu cor.
