El somni s'ha acabat

Quan Carles Sabater cantava allò de "ara sí que el somni s'ha acabat" ho feia amb una veu contundent i clara, sense massa melodramatismes, amb el dolor just.

Aquest començament us xiva la resta del que llegireu: la balança torna a decantar-se cap al lloc que no toca.

Podríem haver-hi matisos, cops de timó... Podria ser un error meu de percepció... Però, creieu-me, hi ha fets i paraules que resolen setmanes d'incertesa. Ahir nit ho vaig veure molt clar.

Ni penso negar la pena, ni tampoc recargolar-m'hi. Era un somni, com ho ha estat sempre, i es dur seguir veient que no hi ha cap portador d'aquest somni. Que, de moment, darrera el somni no hi trobo ningú... i en aquest cas, que aquest algú no és ell.

Però de somnis n'hi ha més, molts més. Només se n'ha acabat un, la resta de l'engranatge no pot aturar-se.

Sau - Balada 27

Els llums s'han apagat
costa obrir els ulls després de despertar
ja no hi ha ningú
poso els peus a terra i veig la realitat
Ara si que el somni s'ha acabat
potser un dia torni a començar
nomès ens cal collir
tot allò que ningú no ha aprofitat
nomès ens cal guardar
tot el foc que encara no ha cremat
Ara si que el somni s'ha acabat
potser un dia torni a començar
nomès ens cal collir
tot allò que ningú no ha aprofitat
nomès ens cal guardar
tot el foc que encara no ha cremat

Seguir somiant...?

No sé si sabré explicar el que m'està passant amb prudència... Sabent com sé que els pensaments em bullen i que les accions se succeeixen amb una rapidesa que fa variar el signe del que sento en nanosegons.

El que he somiat durant molt de temps -tot i la tranquil·litat d'aquest últim any- està "mig-succeïnt". No succeeix del tot perquè em falta saber-ne la resolució, constatar si el que s'ha iniciat com una amistat tan veloç com especial acabarà per ser més que això o no.

Però és que és tan refotudament bonic que sembla impossible! I em sento abocada al cel o a l'infern, sense terme mig. Si això rutlla, en el fons, serà més gran del que jo m'atrevia a somiar. Si no surt, em conec, la patacada serà tremenda. Però també sé que me'n sortiré, com me n'he sortit d'altres.

La veritat és que mai m'havien vingut a buscar d'aquesta manera: tant les circumstàncies com ell mateix. No coneixia, de ningú, aquesta capacitat de fer-me sentir especial.

Ens movem entre milions de sincronies que ens uneixen. Mentre intentem, sospito, cadascú per la seva banda, frenar les embalades mentals que agafem.

Només per l'aventura de viure-ho, suposo, haurà valgut la pena. Sigui quin sigui el final. Però crec que és el moment en que, per fi, la balança es decanti cap a la sort.

Modus vivendi

L'altre dia veia al telenotícies que a un parc de Sta. Coloma s'hi llegeix, en un mur, un vers de Màrius Sampere (poeta que tampoc coneixia abans) que diu: "Viure és intentar-ho infinites vegades".

Des de fa molt de temps em sento identificada amb aquesta idea. Si bé entenc que viure és buscar la manera de viure cada cop millor amb un mateix i els demés (si enteneu la felicitat com això, viure seria la manera de buscar la felicitat). Tot plegat té una íntima relació amb la frase que acompanya des de fa temps aquest blog: "La felicitat consisteix en buscar-la"(Renard).

Perque torno altre vegada a paisatges com aquests? Perque crec que el moment en el que estic, sense ser definitiu, és una estació d'enllaç a considerar cap a la felicitat.

Especialment perque he aconseguit una cosa de la que, sincerament, no em creia capaç.

Després de quedar-me a l'atur vaig prometre'm invertir bé el meu temps, ocupar-me i fer-ho de forma responsable. Ocupar-me - que no "pre-ocupar-me"- en tot allò que tantes hores de feina i estudis m'havien privat de realitzar. Vaig obrir una carpeta a l'ordinador amb el nom "Empresa" i vaig començar a emprendre les meves propies feines, a donar forma a les petites feines que tindrien com a objectiu donar sentit al meu temps, i per tant a mi mateixa.

La carpeta, poc a poc, s'ha fet gran, ha vist com li creixien unes rodes i, de moment, no ha desenvolupat cap sistema de frenada.

Em queda molt, però estic molt més a prop.

Quant de temps!!

Ahir vaig assistir a un dels ja mítics sopars de retrobament d'ex-companys de classe de l'escola creats per l'efecte Facebook. La veritat és que feia molta mandra sotmetre's a l'exercici de comparar l'evolució de la vida pròpia amb la dels antics companys, entre d'altres coses... però estic força orgullosa del resultat per diversos motius: perque vaig comprobar que ningú es menjava ningú (és a dir, que no hi havia com per passar vergonyeta, per entendre'ns) i, especialment, perque vaig disfrutar com mai de l'encantador hàbit d'observar la gent.

Els seus canvis, el manteniment gairebé exacte de les interrelacions (més anomenades com a "grupets"), alguna modificació en el caire d'algunes mirades (molt i molt tènue), l'envelliment (tot i la joventut) de la part innocent de l'expressió de moltes cares... milions d'etcéteres.

Tret de dues persones amb aprimamentes i alçades desorbitadament diferents, la majoria ens vam reconéixer a la primera de canvi. De fet, un ex-company em va fer una apreciació molt encertada: - Pensa que les que vau fer "el canvi" a l'escola esteu pràcticament igual.

I va continuar: - Tu ets exactament la mateixa, però estàs molt més prima.

Me l'hagués menjat a petons, però van començar a portar els plats jajjj.

Enmig de tot el rebombori de la festa, vaig pensar, si em permeteu la xavacaneria del gag: nena... al loro, que no estamos tan mal!.

Petita CRÒNICA del meu BLOCAIRE INVISIBLE

PER AL JORDI I LA MARTA DE

Vaig entrar a Cal mugró un dia amb un post sense títol i, en veure que en aquesta casa hi ha absolutament de tot, vaig decidir no perdrem res, i fer -desordenadament- una demostració d’un dels millors esports del món: la tafaneria sense corda i costa avall.
Tot i que sembla que, de vegades, posin el contestador i “ja t’apanyaràs”, la factoria de seducció del tàndem Jordi – Marta, no s’atura gairebé mai. Les reflexions se serveixen en petites porcions que, lluny d’embafar, encoratgen a seguir sintonitzant aquests dos mugrons (o n’hauria de contar 4???).
Comencem per definir el que deu voler dir realment la seva situació a la blogosfera:

Mugró
Papil·la situada al centre de l'arèola mamària, de forma cònica o cilíndrica, amb l'extremitat lliure arrodonida, amb solcs i arrugues en la seva superfície i petits orificis on desemboquen els conductes galactòfors.
Com? Conductes galactòfors… Mare meva, aquest últim concepte dóna encara per un altre post… Però em sembla que ho deixaré per ells, que són més enginyosos que una servidora. En voleu una mostra…

Doncs esteu de sort! Perquè el meu regal, a banda d’aquesta petita crònica, es una barreja ben remoguda –i humorística -d’algunes de les seves imatges fetes amb paraules.

Salto al buit, amb paracaigudes; per una abraçada i un petó sense motiu, d’aquells que no t’esperes. Ningú no hauria pogut pronosticar un final com aquest, i menys elles, després de vuitanta anys no havien parat mai de repartir somriures i abraçades. Te les mires de reüll amb el cap al coixí, amb un sol ull. Les pobres ara passaran més gana que un mestre d'estudi i ja em veig buscant mosques supervivents, per poder-les alimentar de moment, i la gent mirant-me raro i pensant: el pobre és boig.
I no és bonic tot plegat? Ves que l’Ànima alada ens ha donat un altre premi...

Demà les nostres botes passaran a "millor vida".
Companys i companyes comenceu a cantar:

El final del verano

llegó

y tú partirás...

Desitjo que us agradi tant com m’ha agradat a mi fer de tafanera al voltant de la vostra tauleta de nit. ;)

Anna.