Salvem la Nicole!

Hola!!!

Abans de res dir-vos que això no és cap cadena. Penjo això perquè dissabte era a Torredembarra i vaig veure cartells de l'Ajuntament amb aquesta informació i he decidit transmetre-la. És a dir, no patiu que és completament verídic i no hi ha cap empresa ni frau darrera d'aquesta iniciativa. De fet, podeu mirar el link de l'Ajuntament on surt tota la informació.
Salutacions!
Anna.

Salvem la vida a la Nicole!

Torredembarra ha posat en marxa la campanya 'A Torredembarra, 15.000 habitants = 15.000 € Salvem la vida a la Nicole!'. Es tracta d'una campanya solidària que vol ajudar una família de la població per tal que una nena de 3 anys es pugui sotmetre a un tractament mèdic amb un cost elevat.La Nicole és una nena de 3 anys de Torredembarra que pateix una greu malaltia i necessita urgentment un tractament privat que té un cost molt elevat: 15.000 euros. Per aquest motiu, l’Ajuntament de Torredembarra ha decidit donar suport a la família i fa una crida a la ciutadania, empreses i entitats del municipi perquè col·laborin a través del següent número de compte corrent de la Caixa:2100 0172 19 0200433026 L’Ajuntament de Torredembarra en ple de 20 de novembre de 2008 i per unanimitat ha adoptat el compromís de garantir als pares de la nena l’aportació econòmica esmentada, amb càrrec al pressupost municipal de 2009, en la mesura en què les quantitats recaptades per donacions privades no arribin a l’import necessari. L’Ajuntament també s’ha compromès a demanar al Ministeri de Sanitat i Consum que agiliti el procés de resposta de sol·licitud d’autorització del tractament que pot salvar la vida a la nena.

http://www.torredembarra.org/web/noticia.php?newsid=3

Rabieta adulta

Fa gairebé dos mesos que no escric res. Òbviament hi ha una multiplicitat de factors causants d'aquest fet però avorririen a una animadora de la NBA, o sigui... no cal.
El tema és que ahir pensava que estem massa envoltats de normalitat i això fa que de vegades costi escriure. És a dir, costa molt que passin coses inusuals, i encara és més difícil que ens succeeixin coses inusuals i especials. I si a més, com és el cas, ens referim a coses inusuals, especials i positives (léase encoratjadores, maques, etc.), anem llestes i llestos (i perqué no hi ha més generes!).

Ull!!! No vull dir amb això que la vida sigui un valle de llàgrimes, sinó que li falta un grapat generós de sal i m'emprenya, què voleu que us digui!

A part, normalment a la que et passen quatre coses maques, generes una addicció a aquestes sorts que després "vas llest", perquè has de retornar al costum de veure-les i viure-les amb comptagotes, i clar... resulta que no hi ha encara fàrmacs per guarir aquest tipus de síndrome d’abstinència. A no ser que hagi arribat a deprimir-te, que esperem que no.

Doncs res, senyors, que em faig gran (per molt jove que sigui, em noto més gran), miro al meu voltant i ja comencen a haver-hi molts més petits que jo... i no és que es perdi la innocència, és que te la trobes donant-se cops per les parets!

Així que agrairia que anéssiu dient coses maques a la gent pel carrer, que portéssiu tot el dia un somriure a la cara per tothom, que mesuréssiu les vostres paraules per tal que fossin acollidores i, el més important, que habilitéssiu un mode d'alarma de mediocritats i males llets i la connectéssiu al meu mòbil. I si això formem un exèrcit anti-mal rotllo (pacífic, of course) i ens carreguem els ambients carregosos (valgui o no, perquè no és una redundància).
Tot sigui per salvar les innocències o pel que sigui, però que sigui diferent.

Sort en l'escapada del color marró, camarades!!! :P

Happiness

Avui he estat completament feliç. No ens enganyem, no tot el dia ni durant hores, però sí durant minuts que no cal comptar. Què importa quants?
M'he adonat que les coses em van bé, que jo vaig bé i que el que sóc i el com vaig m'agrada.

Amb restriccions, està clar. No hi ha res exageradament bó, no tiro coets, però em quedo embobada mirant com esclata alguna cosa diferent i amb els mateixos colors que si en tiréssin davant meu.

El meu tros de mal cap comença a pensar bé! :)

Potser no cal que ens perdem en més explicacions, us regalo la cançó amb la que he baixat, gairebé flotant, cap a casa.

Mireu de ser feliços ;)

Passos endavant

Avui he pogut dormir bé per primer cop després de l'ensurt del suicidi del meu company de facultat. Tot just fa una setmana, encara convivim a la facultat amb pensaments circulars (prácticament obsessius) i troban-te a faltar. Encara amb la sensació endémica que podríes aparéixer en qualsevol moment, amb una muntanya de manuals fotocopiats, amb apunts per repartir que has copiat a la feina, jugant nerviosament amb les claus del cotxe.

També és casualitat que, enmig de la tempesta, el single del moment sigui "Tenía tanto que darte". Com si no tinguéssim prous estímuls a la facultat de psicologia que ens recordéssin a tu.

Em sembla que vaig començar a digerir l'ensurt quan li vaig dir a ma mare "me n'alegro molt d'haver-lo conegut".

També he aprés fins a quin punt la gent admira l'alegria, perque tothom destaca la teva com un bé preuadíssim. Ho tindré en compte. Et tindré en compte.

Tema 2: Examen teòric de conduir aaaaaaaaaarrrgggggg

Dimarts tinc la "part one" de la que es preveu una de les tortures més bèsties per les que passarà la meva personeta: examen teòric del carnet.

I vaig molt més lenta i verda del que preveia. Semblaré una petita marcianeta (verda) responent intersecciones, luces i cambios de rasante. Ai mare...

Tema 3: Yes, I can!!!

Dilluns començo anglès, i amb ell espero convertir-me en algú inmune a la sensació de catetisme que crea viatjar i no saber comunicar-te en aquest idioma.

Tot això enmarcat en el context en que la meva neboda, el més bonic que hi ha ara mateix a la meva vida, és a punt de caminar.

Que tinguem sort!!

Anna.

Fins sempre

Des de fa molt de temps només vinc a la facultat per les classes i intento no passar-m'hi amb massa temps d'antel.lació. Just avui he hagut d'anar a veure un professor a una hora intempestiva que m'ha obligat a dinar aquí i esperar fins les 16:30 a que comencin les classes.

He intentat dinar amb algun company però avui no podia ningú i just em truquen per dir-me que un dels millors companys de classe es va suicidar ahir...

I clar, tot el campus em recorda a tu i repasso com mai les etapes del dol que hem estudiat junts, començant pel shock inicial: negació, incomprensió...

Per què has fet això? Saps que qualsevol de nosaltres t'hagués ajudat a superar el mal d'amors, si ens ho haguéssis dit! Un noi tan jove, tan fort, tan simpàtic, tan constant i perfeccionista en tot.

No m'has deixat explicar-te les vacances, com toca cada principi de curs... No t'he sentit burxar-me sobre "els meus líos", no podia imaginar-me que no veníes a classe perque estàves fotut perque sempre vas de cul amb horaris de la feina i apareixes... merda, no puc parlar en present!

Em ve al cap que gairebé ningú deia el teu nom de la mateixa manera, els mil noms que teníes eren proporcionals al "carinyo" que despertàves en la gent, sobre la que teníes una brillant preséncia i influéncia. Sempre tan ben encoloniat, amb aquell tipàs, amb la teva pasmosa seguretat... i no ens deixàves veure que per dins eres més fràgil, suposo.

I pensar que vaig fer no se quants treballs a casa teva, amb aquell gust que teníes per decorar... I ara teníem pendent de veure el teu pis nou. Era tot nou: el pis, la feina que t'anava cada cop millor, aquell noi... i res no ha pogut compensar el dolor, és això?

Què faig jutjan-te!? Em sembla que t'he d'ajudar encara que no hi siguis. Intentaré venir a dir-te adéu amb la resta de companys, em sap molt greu conéixer així la teva familia... tot sap greu avui...

Fins sempre, carinyu, et portarem en el nostre record per aquestes aules i arreu; et recordaré cada cop que digui "he pensat en deixar la uni" (com te n'enfoties!), cada instant del moment en que acabem... moltes vegades.

Cuida't alla on siguis, i deixa'm que em quedi una mica de la teva constància i un trocet de la teva olor.

Fins sempre.