Fins sempre

Des de fa molt de temps només vinc a la facultat per les classes i intento no passar-m'hi amb massa temps d'antel.lació. Just avui he hagut d'anar a veure un professor a una hora intempestiva que m'ha obligat a dinar aquí i esperar fins les 16:30 a que comencin les classes.

He intentat dinar amb algun company però avui no podia ningú i just em truquen per dir-me que un dels millors companys de classe es va suicidar ahir...

I clar, tot el campus em recorda a tu i repasso com mai les etapes del dol que hem estudiat junts, començant pel shock inicial: negació, incomprensió...

Per què has fet això? Saps que qualsevol de nosaltres t'hagués ajudat a superar el mal d'amors, si ens ho haguéssis dit! Un noi tan jove, tan fort, tan simpàtic, tan constant i perfeccionista en tot.

No m'has deixat explicar-te les vacances, com toca cada principi de curs... No t'he sentit burxar-me sobre "els meus líos", no podia imaginar-me que no veníes a classe perque estàves fotut perque sempre vas de cul amb horaris de la feina i apareixes... merda, no puc parlar en present!

Em ve al cap que gairebé ningú deia el teu nom de la mateixa manera, els mil noms que teníes eren proporcionals al "carinyo" que despertàves en la gent, sobre la que teníes una brillant preséncia i influéncia. Sempre tan ben encoloniat, amb aquell tipàs, amb la teva pasmosa seguretat... i no ens deixàves veure que per dins eres més fràgil, suposo.

I pensar que vaig fer no se quants treballs a casa teva, amb aquell gust que teníes per decorar... I ara teníem pendent de veure el teu pis nou. Era tot nou: el pis, la feina que t'anava cada cop millor, aquell noi... i res no ha pogut compensar el dolor, és això?

Què faig jutjan-te!? Em sembla que t'he d'ajudar encara que no hi siguis. Intentaré venir a dir-te adéu amb la resta de companys, em sap molt greu conéixer així la teva familia... tot sap greu avui...

Fins sempre, carinyu, et portarem en el nostre record per aquestes aules i arreu; et recordaré cada cop que digui "he pensat en deixar la uni" (com te n'enfoties!), cada instant del moment en que acabem... moltes vegades.

Cuida't alla on siguis, i deixa'm que em quedi una mica de la teva constància i un trocet de la teva olor.

Fins sempre.

My little town blues

New York (ho podria escriure en català però crec que és millor mantenir els noms dels llocs tal i com ho fan els autòctons) és, per a definir-la en poques paraules, un veritable lloc on viure i per viure.

Què vull dir? No és que sigui una ciutat cassolana, però tampoc tant trepidant com ens la pinten, crec. I, especialment, val la pena viure-la. De fet sembla que estigui allà per això.

Això sí, NY treu fum, i la vista enganya quan ens mostra el clavegueram fumejant... no és el subsol que descarrega molécules de fum, són les entranyes de la maquinària vital de la ciutat; que es queixa de vella però es renova a diari i es pinta i es repinta, com una noia jove.

Res a veure amb Berlín, que va de moderna però es queixa com una iaia (amb tot el carinyo, que sé que té molts adeptes).

New York no dorm mai però és ben capaç de cantar una nana. Potser no les autoritats que la maneguen, però ella vol acollir qualsevol inmigrant; a més de mimar el turista.

Vaig arribar pensant que seria saturadora per viure-hi i vaig marxar pensant que es perfectament acollidora, té l'aspecte brillant de qui vol que l'admiris perque se sap bella, però alhora sap ensenyar-te amb sinceritat les seves cantonades, els barris sense tant de sentit.

Si és capaç de fer-te creure que Times Square és el teu barri, és invencible.

If I can make it there,

I'll make it anywhere

It's up to you,

New York, New York...

Si ho puc fer aquí,

ho puc fer arreu.

Depèn de tu,

New York, New York...

Si no me veo, no me creo

Sembla que no tingui res a dir. Que mutables són les preferéncies! No fa tant aquest lloc, escriure en aquest lloc, era sanament imprescindible. Ara em fa com un respecte, com un nosequé...

Avui he llegit una frase que podria encaminar el perquè d'aquest tema:

"Temo decirte quién soy, porque es lo único que tengo"

Ho deia Xavier Guix, autor d'un llibre molt interessant anomenat "Si no lo creo, no lo veo", parafrasejant el professor John Powell.

Doncs deu ser això, que de tant en tant ens sentim despullats si hem de parlar massa de nosaltres.

Per cert, el llibre del Guix té una recomanació de l'Àlex Rovira -un autor sobre el que vaig ironitzar un cop en aquest blog, i ara és un dels meus "imprescindibles"-; en el blog d'aquest últim hi ha un apartat de pensaments que es pot anar actualitzant al ritme que volguem, i que em té enganxada!! Us en deixo el link, que vagi molt bé :)

Un dia d'aquest suposo que tornaré als meus cabals i això quedarà renovat amb les meves històries, espero que seguiu aquí. Molt bon estiu, si no ens veiem (que és el que se sol dir, no? jajaja).

Ah! I que consti que sóc conscient que sóc una pesada perque no faig més que "anar i venir" últimament i és probable que estigui destroçant el meu pobre blog, però "volveré", ja ho veureu :P

ABRAÇADES!!!

Només vull el carnet (I)

Reconec que m'ha costat; però finalment m'he llevat d'hora per optimitzar el temps en atur, que no aturada. O sí, perque el primer que et passa quan se t'esfondra el temps de rutina organitzada de la feina (almenys en el meu cas) és que "t'aplatanes", t'entra com una espècie d'asténia primaveral i et comences a plantejar si hi ha vida més enllà de les teves parets.
Personalment he viscut practicament díes sencers dins dels DVDs de Porca Misèria, no se m'acudia un lloc millor, tot i que era molt conscient que n'havia de sortir.

Com deia, avui he dit prou, he d'aprofitar el temps i treure'm el carnet. I a més, fent-me la valenta, ja fa díes que vaig decidir forma part de la classe (B) de gent que opta per la "teòrica per lliure".
Per lliure només és un eufemisme, perque la real jefatura de tràfico et posa totes les traves del món possibles. Suba a la planta 1, ahora a las 2... no tiene el certificado médico?. Haga cola. No ha pagado? Otra cola; ahora otra planta. Aguante estóicamente la mala leche de parte del funcionariado de la casa.

Y, para terminar, entienda que no hay examen hasta el 7 de Octubre.
M'explico: Si hagués decidit fer la teórica per autoescola, pagant bastants eurus més, em podria examinar la setmana que ve, si volgués.
Ara, si vas de llesta i "por libre", t'esperes.

No podreu amb mi, sacacuartus del món, pels meus ovaris que tot anirà sobre rodes.
Ni las interurbanas ni el cambio de rasante ni el certificat médic exprés em faran enrera.

Continuarà!!!!
;)

Lluny de nou per primer cop

La millor manera de saber quan una cosa comença a anar bé és el moment en que ja no "cou" comunicar-la, parlar-ne amb veu alta.

Evidentment existeixen diferéncies interpersonals en aquest tipus de valentíes relacionades amb les habilitats socials, però en general a tots ens costa parlar del que ens fa mal i, en siguem conscients o no, el dia que ens descobrim parlant sobre allò que ens ha rossegat per dins durant un temps, ens n'adonem que ho hem superat, que ho hem deixat enrere.

M'agrada la combinació dels dos verbs: no només deixar enrere sinò també avançar i quedar en una posició superior respecte la situació anterior. Quan s'assimila alguna cosa, s'aprén i per tant, hom queda una mica per sobre de si mateix del que era abans. Aprendre és créixer.Créixer és superar-se.

He trigat uns díes, segles potser... però avui hem veig fent aquest exercici de comunicació oberta que tanca la ferida: fa una setmana van acomiadar-me de forma totalment improcedent de la feina que he fet durant 4 anys, amb variables però a la mateixa empresa i gairebé sempre amb el mateix company de feina, que ha estat acomiadat amb les mateixes formes.

Crec que, per primera vegada i sense que serveixi de precedent, són les circumstàncies i no jo mateixa les que aplanen el camí.

Hi ha tantes coses rovellades, tanta il.lusió congelada durant anys que no he deixat sorgir per conveniéncies com les de seguir una rutina, complir una feina que no era per a mi, dubtar de mi. No senyor.

S'obren les portes i l'empenta em ve donada des de fora, no puc tenir a sobre la barra de no creuar-la amb ímpetu, ni que sigui per veure què es cou allà fora, què passa en la nova aventura que m'espera que no és altra que la del TEMPS (i el temps també són els diners, la disponibilitat, en definitiva). Especialment, temps per a mi.

Potser no podré evitar sentir pors molt típiques i conegudes per a mi, però la il.lusió no la puc perdre, ara que tinc davant un repte pel que val realment la pena "guanyar-se la vida": treballar per a mi.

De moment me'n vaig uns dies sola a veure com se'm dona això d'escriure, o això de pensar.

Després m'hi acompanyaran alguns amics.

I Berlín i NY donaran els últims tocs de color a un estiu de veritat, amb totes les lletres i els tons.

Finalment, tocarà cercar una feina millor i seguir... com sempre, seguir... com mai fins ara ho havia fet.